Ens casem o fem parella de fet?

22 març 2013 per Elisabet Planas

Revista LLOCS – Març 2013 – Número 29

Les dues opcions són ben vàlides si es té clar què es vol i es tenen en compte els efectes jurídics i patrimonials que generen.

Així, mentre el matrimoni (civil o canònic) ha estat la forma d’unió tradicional d’aquest país, les parelles estables cada vegada són més i es desconeixen les seves característiques.

A Catalunya (la seva regulació l’estableixen les Comunitats Autònomes) és el Codi Civil de Catalunya (articles 234-1 i següents) qui determina què és una parella de fet, com i quan es constitueix i els seus efectes. La parella de fet és la unió de dos persones majors d’edat o menors emancipades, que mantenen una relació estable d’afectivitat igual a la conjugal i que es constitueix o existeix un cop s’ha conviscut durant un període de dos o més anys ininterromputs, si durant la convivència es té un fill o més en comú, o bé si s’ha formalitzat en escriptura pública.

Tot i que s’equipara força al matrimoni, hi ha certs aspectes que els diferencien i que convé conèixer i alhora evitar mitjançant la formalització de la unió estable a través d’una escriptura pública atorgada davant de notari inscrita al Registre de Parelles de Fet del seu domicili, per tal que sigui pública l’existència de la parella de fet. Així evitem que en un futur haguem de demostrar l’existència del vincle per poder accedir a algun benefici reservat a matrimonis o figures anàlogues com la unió estable. A més de constituir-se com a tal, amb l’escriptura els membres de la parella, podran establir un seguit de pactes que permeten assimilar la figura encara més al matrimoni.

Tanmateix, i mentre la legislació no canviï, hi ha qüestions que encara avui no permeten assimilar la parella de fet a un matrimoni. En primer lloc, la qüestió hereditària: cas de morir un dels membres de la parella, l’altre membre no té dret a heretar si no hi ha testament; per tant sempre és necessari instituir hereu a l’altre membre a través d’un testament. I en segon lloc, la concessió de la pensió de viduïtat exigeix més requisits a les parelles de fet, que hauran de demostrar que ha existit els dos anys anteriors a la mort de l’altre membre amb la seva inscripció i registre, i cas de no existir, que la convivència hagi estat estable i notòria durant mínim els últims cinc anys, entre d’altres qüestions.

Per aquest motiu, si opten per no casar-se, assessorin-se per constituir-se com a parella de fet i adoptin les mesures complementàries necessàries per equiparar-se a un matrimoni.



Plusvàlua municipals i desnonaments hipotecaris

21 març 2013 per Joan Planas

logo-diari-terrassa

Aquests dies els mitjans de comunicació s’han adonat  de la incoherència que els deutors hipotecaris, quan el banc o un tercer se’ls ha adjudicat l’habitatge, com que l’adjudicació és el final d’una transmissió (forçosa, però transmissió), hagin de pagar a més un impost a l’Ajuntament. És l’impost municipal sobre l’increment de valors de naturalesa urbana, altrament conegut com a “plusvàlua municipal”.

Realment és d’una incongruència econòmica brutal. Però és així, perquè la llei determina que el subjecte passiu d’aquest impost és el “venedor” i, per tant, com que l’Ajuntament no pot canviar la llei, l’impost és merita igualment i per tant es merita també la quota corresponent.

L’Ajuntament de Terrassa, conscient d’aquesta situació, té una línia d’ajuts als propietaris que han perdut el seu habitatge en una execució. La idea és que l’Ajuntament genera el rebut o liquidació de la quota de l’impost a liquidar i si ho sol·licita l’interessat, aleshores aquest pot accedir a aquell ajut (sempre que l’interessat reuneixi naturalment uns requisits econòmics determinats, que s’han d’acreditar degudament). Valgui dir que a la part tècnica tributària de l’Ajuntament de Terrassa hi ha un personal eficient i treballador (això no vol ser cap crítica per omissió als demés treballadors municipals ni als polítics).

Dit d’altra forma, amb els diners de l’Ajuntament es paga la quota a l’Ajuntament.

Com ja s’adona el lector, quan la legislació no s’adapta amb agilitat a la realitat social, s’han de fer filigranes per evitar no només agreujar la situació dels ciutadans afectats en el seu habitatge habitual per una execució hipotecària que els porta a perdre la seva vivenda, sinó també perque l’Ajuntament necessàriament ha de generar les quotes i liquidar-les, tancant definitivament l’expedient.

Estic segur, que quan vinguin temps de més bonança o simplement ja s’hagin acabat les execucions hipotecàries perquè tothom sigui al carrer, aleshores els poders públics, en aquest cas el parlament espanyol, modificarà la llei per tal que no calgui fer aquests ginys tributaris.



Comunitats, projectes i Justícia

14 març 2013 per Joan Planas

logo-diari-terrassa

Si la setmana passada ens fèiem ressò de la morositat de la Banca front les Comunitats de propietaris d’arreu d’Espanya (on deuen, pel cap baix, entre 225 i 256  milions d’euros), cal fer una mirada cap a quina és la situació de projectes del Govern espanyol.

D’entrada cal dir que cada vegada s’endeguen més veus, per a una reforma de la llei que doti de força els crèdits de les Comunitats contra els morosos, per sobre dels hipotecaris i per a facilitar a les Comunitats cobrar els deutes, també quan els morosos són els bancs (ho comentàvem arran de la posada en funcionament per la Cambra de la Propietat de Terrassa d’un nou servei d’administració de comunitats).

Si observem els projectes “comentats” pel ministre de Justícia –Sr. Ruiz-Gallardón- des del seu accés al ministeri, podrem observar el que a Madrid anomenen l’”Scalèxtric jurídic de Gallardón” .

Fent recompte, que creiem interessant trobarem:  a) Va fer aprovar una llei de taxes judicials, quan havia promès que  no n’hi haurien en la primera instància i serien simbòliques als recursos i apel·lacions (per contra va aprovar una llei que impedeix l’accés a la Justícia per a molta gent, l’encareix extraordinàriament, ha posat a tothom contra la llei i a més s’oblida d’aprovar l’imprès amb el que es pugui pagar); b) Va despatxar-se davant la opinió pública per acabar amb la “migdiada” que al seu criteri suposa que els jutjats no obrin a les tardes i es facin vacances a l’agost (mai més se n’ha sabut res); c) Planteja que els notaris puguin casar i divorciar a la gent (de l’ocurrència no se n’ha sabut res més); d) Planteja cedir la gestió dels Registres de la propietat als Registradors (aquests es freguen les mans per la privatització que suposa dons aplicaran preus a tràmits fins ara gratuïts i el President del Govern espanyol –com a Registrador- potser alguna cosa ha de dir, o ja li va bé, però la proposta està parada). ; e) El Ministeri es proposa acabar amb els Jutges substituts (uns 1.200), amb la feliç idea que els demés s’ocupin de la feina dels vacants (com si no tinguessin prou feina); f) S’ha paralitzat l’Oficina Judicial que suposava una modernització de la Justícia; g) Ha plantejat una llei d’assistència jurídica amb un model divers a l’actual, sense comptar amb els col·legis  professionals (contra el que havia proposat); h) S’ha potenciat la concessió d’indults polèmics, que en casos com algun darrer, repugnen la ciutadania (sense motivació objectiva ni control per discrecionalitat); i així varis exemples més, d’explicació farragosa per tècnica.

Però mentrestant, el Govern espanyol i el Ministre de Justícia no poden ajudar a resoldre el problema de les Comunitat de propietaris i la morosa Banca.

Veure per creure (i entretant els ciutadans fent derrames per pagar els deutes de la Banca a les seves Comunitats).



Comunitats i banca morosa

7 març 2013 per Joan Planas

logo-diari-terrassa

Els bancs espanyols deuen, pel cap baix, entre 225 i 256  milions d’euros a les Comunitats de propietaris on són titulars de pisos, locals, places de pàrquings i trasters.

Quina vergonya.

La Cambra de la Propietat de Terrassa ha posat en funcionament aquesta setmana un nou servei d’administració de comunitats que ofereix a tothom,  i estudia plantejar una reforma de la llei que impedeixi aquesta pràctica.

Aquesta càrrega de morositat bancària ha de ser suportada pels restants propietaris, que han d’anar fent derrames especials per a mantenir els serveis que els bancs no paguen (derrames que alguns propietaris han de pagar amb préstecs demanats als mateixos bancs,  per obres de reforma o rehabilitació comunitaris, que en definitiva mantindran o rehabilitaran els elements comuns dels pisos, locals o pàrquings dels mateixos bancs).

La situació, no per coneguda és menys transcendent, ja que la llosa es fa cada vegada més pesada.

De fet, els bancs, estan portant a terme no poques pràctiques tan legals com anti-ètiques (per no dir immorals, perque aquest no és un concepte jurídic), ja que molts d’ells es permeten jugar amb la llei per perjudicar les reclamacions dels veïns. Per posar un exemple, el banc subhasta un pis d’un propietari (que potser ja no pagava a la Comunitat des que va saber que se li quedarien el pis), propietari que va deixar de pagar la hipoteca i se l’adjudica el propi banc o una societat de la seva propietat. El banc no demana al jutjat que li dicti durant temps la resolució d’adjudicació o bé no la porta a inscriure al Jutjat. Durant tot aquest temps, llarg, impaga qualsevol quota comunitària. La Comunitat es torna ximple, doncs el deutor hipotecari encara apareix al registre de la propietat com a propietari.

El banc no comunica res a la comunitat i el deutor hipotecari ex-propietari, tampoc.

Quan finalment el banc inscriu el seu títol judicial de propietat al registre, ho fa a principis d’any, amb la qual cosa molt possiblement només se li podrà reclamar les quotes de l’exercici corrent (curt) i de l’any anterior.

La Comunitat, amb un pam de nas, perjudicada per tots, només es quedarà amb un crèdit contra l’anterior propietari i suplicant al banc que li comenci a pagar les quotes.

La situació actual, de preferència i prelació dels crèdits hipotecaris sobre la resta del deute, suposa un greuge comparatiu, que s’hauria d’invertir. Els bancs no haurien de passar per sobre dels drets de les comunitats de les que formen part els pisos que s’adjudiquen. Suposa prioritzar els drets dels bancs sobre el de les persones.

La normativa que ho permet s’ha de canviar.

La Cambra de la Propietat plantejarà en aquest marc la reforma de la llei per evitar que els bancs passin per sobre de les persones.