Guanya la banca?

17 juliol 2013 per Elisabet Planas

latorredelpalau

Els darrers dies han finalitzat per a molts terrassencs afectats els processos de bescanvi de participacions preferents i d’altres productes similars de Bankia i Catalunya Caixa. Malgrat posar fi a la tinença d’aquests productes, i per tant, semblar que es treuen un pes de sobre, realment per la majoria el malson encara no s’ha acabat. I és que del capital invertit en la compra d’aquests productes financers en recuperen només una part i el camí per aconseguir la devolució de la totalitat se’ls presenta tèrbol.

A tots els terrassencs afectats que hagin seguit aquests processos sense acompanyament professional aquesta història segur que els és ben familiar. Fins i tot amb assessorament professional els clients d’aquests bancs es troben perduts, sobretot, en un mar de dubtes: “reclamo o  no?”

Pensant que molts dels afectats són persones d’edat avançada que en aquest punt de la seva vida ja no comptaven trobar-se amb aquesta mena de problemes, amb els seus estalvis enganxats i amb pensions cada vegada més baixes, la magnitud de l’assumpte augmenta.

De fet, només cal recordar que l’actitud de la banca avui, la de donar una mínima solució als preferentistes, troba el seu origen en resolucions de la Comissió Rectora del FROB que determinen el procediment obligatori de bescanvi i eventual recompra als afectats concretant també les quitances i pèrdues del capital invertit. Que un organisme públic hagi intervingut en aquesta qüestió revela la gravetat de la mateixa, i, per tant, ens trobem davant d’un reconeixement implícit de què les coses es van fer molt malament, no ja només per part de la banca, sinó per l’entitat pública que havia de sotmetre la seva activitat a control.

Docns bé, amb posterioritat a aquest pedaç ordenat pel FROB (el bescanvi obligatori), es pot reclamar la recuperació del 100% del capital invertit. Com? Tant a través de l’arbitratge, com per la via judicial. I aquí arriba la qüestió principal: quina és la millor opció per recuperar els diners que vaig invertir?

En primer lloc, s’haurà de valorar l’opció més convenient a la seva situació, l’import invertit i l’entitat financera que els va emetre. Amb aquests factors es podrà determinar quina és la via més recomanable, si presentar una demanda judicial o sol·licitar l’arbitratge. Aquest últim és gratuït i suposa un sistema extrajudicial voluntari que resol conflictes entre consumidors i empreses a través d’una resolució que dicta un tercer (laude), que és d’obligat compliment i que no admet recurs. La via judicial, per contra, és de pagament però ofereix unes garanties més grans i permet recórrer en cas de disconformitat amb la resolució.

Si volen un consell, no deixin guanyar la banca. Si ho fem, si li permetem vèncer altra vegada, qui li impedirà tornar-nos a enganyar per sortir-ne sempre beneficiada ella?



Plusvàlues municipals injustes

4 juliol 2013 per Joan Planas

logo-diari-terrassa

Fa temps, amb el canvi econòmic que patim, que s’observa com els ciutadans han de pagar per l’impost de plusvàlua municipal, malgrat que els valors immobiliaris han anat clarament a la baixa.

La normativa aplicable, article 104 del Text Refós de la Llei Reguladora d’Hisendes Locals,  determina que l’impost sobre l’increment de valor dels terrenys de naturalesa urbana és un tribut que grava l’increment de valor que experimentin aquests i que es posin de manifest a conseqüència de la transmissió de la propietat o de qualsevol dret real de gaudi, que limiti el domini.

La mateixa llei, per objectivar l’increment, va establir un sistema legal de determinació de la base imposable de l’impost (art. 107) que parteix del supòsit de què en tota transmissió dels terrenys subjectes a l’impost hi ha increment de valor (calculant-se aquest mitjançant l’aplicació d’uns percentatges anuals sobre el valor cadastral fixat en el moment del meritament, és a dir, de la transmissió).

Però a l’actualitat, tant la doctrina com la jurisprudència consideren que aquesta ficció legal, que parteix del continuat increment del valor dels terrenys, no pot validar-se. És notori que per la situació econòmica que patim, hi ha una davallada dels valors dels terrenys.

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya s’ha fet ressò d’aquesta situació i la seva Secció Primera, en les sentències de 21 de març i 20 de setembre de 2012 ha declarat que l’increment de valor experimentat pels terrenys de naturalesa urbana constitueix el primer element del fet imposable, de tal manera que si no existeix aquest increment no es generarà el tribut, malgrat les regles objectives de càlcul de la quota de l’art. 107 LRHL, doncs en mancar un element essencial del fet imposable, no pot sorgir l’obligació tributària.

Per tant, la manca objectiva de l’increment del valor ha de donar lloc a la no subjecció a l’impost com a conseqüència de que no es produeix el fet imposable, donat que en cas contrari es vulnerarien els principis d’equitat, justícia i capacitat econòmica.

I si s’acredita i prova que en el supòsit concret no ha existit, en termes econòmics i reals cap increment, no té lloc el pressupòsit de fet fixat per la llei per configurar el tribut i aquest no es podrà exigir, malgrat que l’aplicació de l’ art. 107.2 de la LRHL, sempre produeixi l’existència de teòrics increments. La base imposable estarà constituïda per l’increment del valor dels terrenys que han de prevaler sobre l’obtingut en aplicació de les regles de càlcul esmentades, podent recórrer a la taxació pericial contradictòria en el supòsit en què es defensi l’existència d’un increment de valor inferior al que resulti de l’aplicació del quadre de percentatges de l’art. 107.

Per tant, és més que discutible l’aplicació generalitzada de l’impost si aquesta aplicació parteix de la base que sempre hi ha increment de valor dels terrenys, quan això és públic i notori que no és així.