Catalanitzar nom i cognoms

26 setembre 2013 per Joan Planas

logo-diari-terrassa

Per les consultes que ens formulen als advocats –a voltes pel carrer que lluny de molestar-nos és un reconeixement casolà a la nostra feina-, és clar que hi ha un desconeixement legal generalitzat sobre com adequar el nom i cognom a la llengua catalana, per tal que aquest sigui correctament escrit i reconegut.

En la nostra llengua, moltes vegades hi ha cognoms que l’existència històrica –no pas actual- d’encarregats del Registre Civil exercents a Catalunya,  incultes o bé deliberadament maliciosos,  reconvertia cognoms catalans en deixalles lingüístiques. D’altres vegades la pròpia evolució del català i l’existència d’unes normes lingüístiques modernitzades (exFabra), han convertit la seva escriptura en inadequada a la normativa lingüística (per exemple el meu cognom inadequat i anterior al Pompeu de “Planas” en lloc del correcte de “Planes”). Si em permeten un apunt literari, estic ben segur que a tot lector li pot agradar llegir o rellegir dins els “Homenots” d’en Pla, la versemblança de Pompeu Fabra on descobrirà un personatge real ben diferent de l’avi que ens ve al cap (o també la del notari Roca Sastre, pel que fa a la compilació catalana, on en Pla fa un resum breu i il·lustrat del Decret de 1707 i el Decret de nova planta de 1713 i l’anorreament del Decret civil català, que es consuma amb la Constitució de Cadis “La Pepa” de 1812).

Bé, tornant al tema que ens ocupa, els ciutadans (mascles o femelles, per suposat), tenen dret a l’ús de la forma ortogràfica correcta en català o en aranès dels seus noms i cognoms, així com  a incloure la conjunció i entre els cognoms.

Suposant un lector que vulgui fer ús d’aquest dret, en considerar que el seu noms i/o cognoms no estan ben escrits, com ho ha de fer per arranjar-ho?

Fàcil. S’ha de demanar a l’Institut d’Estudis Catalans un certificat sobre la forma correcta que correspon als que siguin (un nom, o un o dos cognoms).

Amb aquest certificat s’ha de comparèixer davant el  Registre Civil del lloc on es va fer la inscripció de naixement  o del lloc on esteu empadronats, demanant que els canviïn la forma errònia per la correcta.

És així de senzill  (per exemple un “Piñol” per un “Pinyol”, un “Casas” per un “Cases”, un “Farré” per un “Ferrer” etc.).

Una pregunta que també es fa la gent és: ¿Però si els meus pares, avis o besavis eren originaris de fora de Catalunya, i un o dos cognoms eren originaris d’una terra amb una altra llengua, també és possible? La resposta òbviament és també afirmativa, malgrat en quedar fora de la normativa del Decret 208/1998 i del Decret 138/2007, es segueix un altre procediment legal, que es realitza per mitjà de la instrucció d’un expedient que resol, segons els casos, el ministre de Justícia o el jutge de Primera Instància. És el cas, per exemple, de l’adaptació al català de cognoms que no són d’origen català, com Ferrandis (del castellà Fernández) o Gonçales (del castellà González). I també de les formes que es consideren variants d’altres noms, com Lurdes (variant de Lourdes) o Mariona (variant de Maria).

Com pot veure el lector, hi ha qüestions que són molt simples jurídicament i en canvi per simple desconeixement la gent no se n’ocupa en considerar-les molt ferragoses, quan en realitat no ho són.



La privatització del Registre Civil

9 setembre 2013 per Elisabet Planas

latorredelpalau

El senyor Ruiz-Gallardón no s’ha buscat gaire amics des que s’encarrega de comandar el Ministeri de Justícia. I és que per si amb la implantació de les taxes judicials i la reforma del Consejo General del Poder Judicial (posant-se tant advocats, com jutges i magistrats en contra) no n’hi havia prou, ara és el torn del Registre Civil.

El Registre Civil és una institució administrativa, de l’Estat, que dóna publicitat als actes que s’hi inscriuen, que són els fets relatius a l’estat civil de les persones. A l’Estat espanyol es va constituir el 1870 i depèn del Ministeri de Justícia. Malgrat que aquest Registre institucionalment és únic, n’existeixen tres categories: el central, els municipals i els consulars. Fins ara els Registres Civils municipals (n’hi ha un a cada municipi) han estat a càrrec del Jutge de Primera Instància (o del Jutge de Pau si el municipi no és capital de partit judicial), són públics, i els tràmits que s’hi duen a terme (tant les inscripcions com les certificacions que es sol·liciten) són gratuïts.

A Terrassa, que és capital de partit judicial, tenim un Registre Civil, les funcions del qual són assumides pel Jutjat de Primera Instància núm. 5 de Terrassa.

Doncs bé, s’imaginen què és el que poden voler modificar Gallardón i companyia del funcionament i sistema del Registre Civil espanyol? No cal pensar gaire per endevinar que el ministre el que pretén és escombrar cap a casa. I com ho farà? Els il·lustro amb molt de gust.

Essencialment, el que pretén el ministre és que la gestió del Registre Civil s’encomani als Registradors de la Propietat. I es preguntaran què suposa: una privatització del Registre Civil en tota regla, que implicarà haver de pagar per sol·licitar partides de naixement, de matrimoni i de defunció, documents tots ells que se’ns requereixen majoritàriament per molts tràmits quotidians amb l’Administració Pública, la de Justícia (per una demanda de divorci, per exemple) o d’altres entitats. I tot això per beneficiar, no l’erari públic (que falta li fa, sobretot si els nostres polítics es gasten els diners públics amb carreteres i places de toros desertes, per no parlar d’altres qüestions), sinó simplement un col·lectiu que amb la crisi del totxo ha perdut bona part dels seus exorbitants ingressos d’altres èpoques de vaques grasses, i que segons el ministre, cal protegir: els Registradors de la Propietat.

Saben que Rajoy i dos dels seus germans són Registradors de la Propietat? I que la jove de Gallardón també pertany al col·lectiu?

Aquesta reforma fa mal d’ulls i no podem fer més que criticar-la i rebutjar-la. No només va en detriment del ciutadà, sinó que a més pretén afavorir a una minoria sense suposar cap estalvi. En primer lloc, l’únic que canvia és qui s’encarrega de certificar (abans el Jutge, ara es pretén que els Registradors de la Propietat), els funcionaris del Registre Civil continuaran al Jutjat i els seguirem pagant amb els nostres impostos. I en segon lloc, per les pròpies conseqüències que suposa encomanar la gestió d’aquest Registre als Registradors de la Propietat, que són funcionaris públics i professionals del Dret alhora, la qual cosa suposa que els seus ingressos els obtinguin directament dels ciutadans a través d’uns honoraris sotmesos a aranzels que són cobrats per inscripció o certificació. Per això parlem de privatització.

Els advocats que portem procediments de família ens preguntem si pels certificats del Registre Civil que se’ns requereix per llei aportar amb les demandes de divorci (per exemple), també haurem de pagar en detriment dels justiciables. De nou, polítics 1-ciutadans 0.



Donacions i préstecs entre familiars

5 setembre 2013 per Joan Planas

logo-diari-terrassa

La consulta sobre donacions o préstecs de diners entre pares i fills, és relativament freqüent als despatxos professionals d’advocats.

Però aquests dies la posa de moda la notícia que el Rei va prestar 1’2 milions d’euros a la seva filla i  gendre. Pel que sembla el Rei va fer el préstec mitjançant escriptura pública. Fins aquí cap problema, si es van liquidar els impostos.

Però el problema sorgeix perque sembla informativament acreditat que aquest gendre i o filla, va imputar el préstec com si fos una donació.

En el món real, ha estat freqüent que a vegades, per no tributar per l’impost de donacions, les entregues de diners que sí són realment donacions, es documentin com a préstecs. Tan és així que hi ha precedents de reclamacions formulades per part d’Hisenda a ciutadans (no hi ha precedents que jo conegui de ciutadans fills o gendres de reis espanyols als que Hisenda hagi perseguit). Un d’aquests precedents és contingut en  una sentència ni més ni menys que dictada pel Tribunal Superior de Justícia del Principat d’Astúries, de 27 de juliol de 2004 (just l’any del préstec o donació “real”), en el que un préstec fet en escriptura pública d’un pare a un fill, en demostrar-se que no s’han tornat les quotes del préstec, el Tribunal conclou i sentencia textualment que “La Sala llega a la conclusión de que si bien no habría inicialmente ninguna objeción a lo que es la figura del contrato de préstamo entre familiares para adquirir la vivienda habitual sin embargo con posterioridad al mismo se ha hecho patente que la única finalidad era evitar la sujeción al Impuesto sobre Donaciones. Así resulta en este caso que la Administración ha demostrado que ha existido una simulación de préstamo que encubre una donación y que como tal debe tributar y que por lo tanto no nos encontramos ante ningún préstamo.”

En el cas del Rei que s’ha fet públic, molt  possiblement –si les informacions públiques són correctes- no hauria prescrit malgrat correspondre a l’exercici 2004.

No crec que calgui afegir gaire cosa més: els préstecs entre familiars són legals i correctes si són reals, siguin reals o no les persones que intervenen, sempre que no encobreixin donacions.

Això vol dir que és important que el ciutadà s’assessori i s’informi dels requisits corresponents que la normativa fiscal imposa per a evitar justament conductes defraudatories. Les dues figures necessiten documentar-se, de forma diversa quan es tracta d’un préstec o una donació, però en els dos casos cal presentar-los a Hisenda (encara que el préstec sense interessos no tributarà per l’impost de transmissions patrimonials i actes jurídics documentats i la donació sí que tributarà per l’impost sobre successions i donacions).