Preus, impostos i fuita de població

21 octubre 2013 per Joan Planas

logo-diari-terrassa

Hi ha una sèrie de dades que en relacionar-les fan empobrir el nostre futur.

No són ganes de derrotisme, sinó de crida per tal de reflexionar-hi per ajustar les decisions, particulars i municipals, cap a una realitat que no ens agrada, però que no podem obviar.

La població de Terrassa disminueix a un ritme de 900 habitants l’any, segons aquests dies s’ha publicat amb fonts fidedignes (els 900 habitants són els resultat de diferenciar entre els que entren i els que surten, però tinguem en compte que dels que surten, molts eren originaris que es van a buscar la vida fora, fent que el diferencial pugui agreujar el cost econòmic en polítiques socials).

Dels impostos municipals es preveu per a 2014 una puja, a base de conjuntar diverses qüestions (apujar-los un 1’5% en termes generals, quan resulta que el mes de setembre, que és el que sempre s’agafava de referència ha portat una inflació del 0’3%, però enguany l’Ajuntament al mes d’octubre ha decidit emprar l’IPC del mes d’agost que és d’on s’ha tret l’1’5%, treure bonificacions en alguns impostos –per exemple en les bonificacions en plusvàlues municipals derivades d’herències, no tenir en compte els menys valor dels immobles de cara a la tributació de les plusvàlues municipals o l’aplicació d’una normativa sobre aquestes que es palesa inconstitucional i, això, valgui dir que no és exclusiu de l’Ajuntament de Terrassa, però ara parlem d’aquest). Aquest 1’5%, però, en alguns casos molt transcendents (com escombraries o taxa de residus que abasta tota la població passa a ser d’un 2%).

Terrassa és un dels municipis que més va edificar al seu moment;  un dels que més sòl hi ha pendent de transformació perque no s’ajusta el planejament urbanístic a la nova realitat i produeix disfuncions importants per als ciutadans; un dels que més habitatge buit té i un dels que serà més difícil que pugui recuperar un sector sobre el que va descansar la seva economia –la promoció i construcció- fins a no exhaurir el sobrant actual.

A Terrassa s’ha construït, també, habitatge social que no troba destinataris.

A Terrassa es vol capdavantar la banderola falsament progessista d’imposar tributs, en forma de taxa o similars, per la tinença d’habitatges desocupats (fent filigranes legals que emparin una discriminació per poder-se posar la medalla d’anar contra la banca i mirar esbiaixadament cap a un altre costat, ja que la desocupació és en molts casos no volguda, general i també afecta als particulars no bancaris, al patrimoni d’habitatge municipal, al patrimoni d’habitatge propietat de l’Estat o de l’Agència de l’Habitatge de Catalunya).

A Terrassa, els preus dels habitatges i també els dels lloguers han caigut més que a cap altra població que pugui equiparar-se en el context econòmic, poblacional, etc.

Els habitants de Terrassa, com a catalans, es paguen per viure preus més car que a molts altres llocs de l’Estat, i com a tals catalans els terrassencs són a més dels que més paguen i menys reben a nivell estatal.

Potser haurem de reflexionar tots plegats quina és la Terrassa que ens espera i com la volem afrontar.



Els Jutjats de Terrassa perillen

21 octubre 2013 per Elisabet Planas

latorredelpalau

No és nou que el Sr. Ruiz-Gallardón no gaudeix de gaire simpatia entre els que ens movem en l’àmbit de la Justícia, cartera que dirigeix. I això es deu, principalment, a les reformes que està intentant dur a terme, la major part de les quals, d’esquena a l’opinió experimentada que tenim jutges i magistrats, advocats i procuradors, entre d’altres professionals de la Justícia.

Avui és el torn de la reforma de la Llei de Demarcació i Planta Judicial de 1988, que es troba en fase d’elaboració i que a Terrassa, com a ciutat que no és capital de Província, ens afectaria, i molt, si s’acabés aprovant.

I és que el text de la nova Llei reformarà l’Administració de Justícia tal i com la coneixem avui, canviant l’actual mapa judicial de l’Estat. L’esborrany de la reforma contempla un nou concepte d’organització en el qual la capital de província es converteix en l’epicentre judicial en detriment dels partits judicials que tenim. Els jutjats passaran a traslladar-se a les capitals de Província (Barcelona, Girona, Tarragona i Lleida) amb forma de Tribunals d’Instància, que donaran cobertura a tota la província. Novament, el Ministre del PP, en la línia ideològica del seu partit, aposta per la centralització en detriment de les ciutats allunyades de les capitals, i tot això onejant la bandera del millor aprofitament dels recursos com a excusa, sobretot ara que està de moda la retallada.

És pregunta obligada: què passarà amb els Jutjats que tenim a Terrassa?

Terrassa té uns Jutjats que són l’enveja de molts partits judicials tan propers com els de Rubí i Sabadell. El partit judicial de Terrassa té vuit (8) Jutjats de Primera Instància, quatre (4) Jutjats d’Instrucció, tres (3) Jutjats del Penal, dos (2) Jutjats del Social i un Jutjat de Violència sobre la Dona; i tots ells, malgrat el retard generalitzat que experimenta la Justícia a l’Estat, funcionen dins la normalitat. Tanmateix, si aquesta reforma prospera pot deixar tocat de mort el partit judicial de Terrassa. Bàsicament, si aquesta modificació de la Llei de Demarcació i Planta Judicial prospera tal i com l’hem descrita, el partit judicial de Terrassa podria o bé desaparèixer, o bé mantenir-se però concentrant-lo amb d’altres partits judicials propers amb les conseqüències que això implica.

Potser creuran que sóc alarmista, ja que la reforma encara es troba en fase de Proposta de Llei i poden passar moltes coses en el període de temps des d’ara fins que s’aprovi, però la seva essència acabarà mantenint-se i aquesta implica un perjudici molt gran per al ciutadà, que veu com se l’allunya claríssimament de l’Administració de Justícia, dificultant-li l’accés a la mateixa (s’haurà de desplaçar a la capital de la seva província per litigar); mesura que, juntament amb la Llei de Taxes Judicial, suposa un retrocés del sistema judicial.



Prevenir la incapacitat

10 octubre 2013 per Joan Planas

logo-diari-terrassa

Tot i que n’hem fet comentari fa uns anys, hi ha temes que per la seva importància i el desconeixement general que els acompanya, val la pena tornar-hi a incidir.

No és cada dia, però sí que massa vegades els amics o familiars ens comentem que aquell conegut o saludat, resulta que té una malaltia que l’ha de dur a una situació irreversible d’incapacitació mental (els casos del polític i catedràtic Sole-Tura o més recent de Pascual Maragall ens són paradigma).

Sabem que avui per avui no podem resoldre el tema mèdic i a més no sabem si nosaltres mateixos en serem afectats. Però el fet és que si hom hi pensa una mica, i reflexiona sobre quina sigui la situació que haurà d’afrontar o ell o la seva parella (segons qui sigui el malalt) i com es resoldran els problemes d’administració del patrimoni (més petit o més gran), arribarà fàcilment a la conclusió que hem de preparar-nos.

Vivim més anys, però es poden fer molt llargs per als que ens envolten. I si a més de molt llargs, resulta que no hem previst res, malament, molt malament.

Què podem fer? Tinguem present que quan les malalties mentals avancen, no ho són d’un dia per un altre –normalment- sinó que són el resultat d’un procés. I que l’allargament d’una esperança de vida, sense qualitat de vida, implicarà moltes despeses que poden fer necessari vendre algun immoble o disposar de diners que puguin estar en dipòsits o altres formes d’estalvi. I si necessitem en un moment determinat liquidesa per pagar tanta despesa i ens trobem amb un estat de salut mental equiparable a la incapacitat, aleshores aquell patrimoni que necessitaríem moure o transformar, quedarà presoner de la maca de capacitat.

Sempre la llei ha permès que fem poders a alguna persona de la nostra total confiança i que aquesta pugui actuar per nosaltres. Però abans, si no estàvem amb capacitat, per més que hi hagués una escriptura d’apoderament, aquests poders no valien. Perque quan algú actua per un altre, se suposa que és perquè l’altre li ha donat la indicació o l’ordre de fer-ho. I si el que ordena no està bé, l’ordre no era vàlida.

Actualment però, de fa uns anys, la llei permet –si així s’ha previst en els poders- que  encara que la persona esdevingui incapaç, els poders tinguin validesa. S’ha de fer constar expressament que els poders subsisteixin en cas d’incapacitat sobrevinguda del poderdant, mentrestant el poder no sigui revocat per l’autoritat judicial –en un procés d’incapacitació que són tràmits farragosos- o pel propi poderdant.

Pensem que el poder el podem donar amb caràcter recíproc, com també a més d’una persona i fixar si són més d’una persona, que els apoderats hagin d’actuar mancomunadament (per exemple dos o tres fills alhora hagin de signar pel pare o la mare).

Cal doncs fer-ne alguna reflexió i a més hem de tenir present que el cost d’uns poders és ínfim i els avantatges inestimables si s’han de fer servir (ull però que cal tenir una confiança cega en les persones que apoderem).



El Dret Civil català rep un revés

8 octubre 2013 per Elisabet Planas

Avui ens volem fer ressò de dues recents sentències del Tribunal Suprem que suposen un nou revés per al Dret Civil Català i els qui ens dediquem a aplicar-lo. Es tracta del termini per reclamar la responsabilitat extracontractual.

Què és la responsabilitat civil extracontractual? És aquella que es pot reclamar d’algú, un tercer, que ens genera un dany i/o un perjudici amb la seva actuació i que no es troba vinculat amb nosaltres per cap contracte. Hi ha responsabilitat extracontractual d’un conductor que té un accident amb nosaltres, per exemple. I en aquests casos justament ens volem centrar, ja que en matèria d’assegurances, que cobreixen aquesta responsabilitat extracontractual dels conductors, l’article 7.1 del Reial Decret Legislatiu 8/2004, de 29 d’octubre, que aprova el Text Refós de la Llei sobre Responsabilitat Civil i Assegurança en la Circulació de Vehicles a Motor, estableix que el termini per reclamar la responsabilitat extracontractual és d’un any.

A Catalunya, però, tenim el nostre propi Dret Civil, el català, i la responsabilitat extracontractual també és contemplada a la legislació que el desenvolupa: el Codi Civil català. En concret, el seu article 121-21. d) estableix que les reclamacions de responsabilitat extracontractual a Catalunya s’entén que es poden realitzar durant el termini de tres anys, i no d’un com diu el citat Reial Decret (i també el Codi Civil al seu article 1.968).

Si tenim un accident de trànsit a Catalunya, si patim danys i els volem reclamar, tenim doncs tres anys per fer-ho? Doncs no, resulta que no. Així ho ha resolt el Tribunal Suprem, creant per tant jurisprudència, en les seves Sentències 533 i 534/2013 dictades el passat 6 de setembre.

El Llibre Primer del Codi Civil de Catalunya es va aprovar mitjançant la Llei 29/2002, de 30 de desembre, i des d’aleshores el criteri sobre quin era el termini a aplicar, si el d’un any o el de tres, era molt difós. Per aquest motiu, i arran de diferents sentències amb diferents criteris dictades per l’Audiència Provincial de Barcelona, finalment resol el Tribunal Suprem.

El termini per reclamar, doncs, la responsabilitat civil extracontractual és d’un any. El Tribunal Suprem conclou així ja que entén que en no existir una norma de dret català que reguli la responsabilitat extracontractual i ser d’aplicació el que al respecte disposa el Codi Civil espanyol, fins que no es reguli aquesta figura per part del legislador català, s’hauran d’aplicar els terminis que estableix el Codi Civil espanyol i no els del català, que estan pensats per regular el dret propi.

Per tant, amb aquesta fonamentació, l’Audiència Provincial entén que la reclamació exercitada dins els tres anys següents a la producció del dany pel qual es reclama (perquè, atenció, així ho estableix la Llei a l’article 121-21.d del Codi Civil català), està fora de temps.

Si han patit un accident de circulació a Terrassa o Catalunya, i consideren que es troben en un cas en què poden reclamar responsabilitat per danys i perjudicis, no dubtin en assessorar-se abans no hagi transcorregut aquest termini d’un any per reclamar.