El Jutjat de Família de Terrassa

19 desembre 2013 per Elisabet Planas

latorredelpalau

Fa pocs dies els parlava del futur que espera als jutjats de la nostra ciutat, i m’hi referia com un exemple d’eficiència en relació amb els partits judicials de la zona. Si bé arreu la Justícia acostuma a ser lenta, a Terrassa tenim la sort que no ho és tant com ho és a Rubí o a Sabadell, per exemple.

No voldria treure mèrit al personal que dota la ciutat de la justícia terrassenca, però la imposició de taxes per a la presentació de demandes o recursos ha ajudat molt a mantenir aquest “bon” ritme judicial. I tot això, es clar, a base de tancar la porta de l’accés a la Justícia a la classe mitjana, que per litigar es troba amb un peatge més que alt. Ja és trist que per millorar el servei judicial s’hagi de recórrer a retallar drets. Si aquest 10 de desembre celebrem el 65è aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans, resulta tot un despropòsit que aquest 2013 s’hagi aprovat una llei que imposi el pagament d’unes taxes judicials tan abusives que ens privin d’exercir el nostre dret a una tutela judicial efectiva (que consagra l’article 24 de la Constitució, per cert).

A la limitació de l’accés a la Justícia, en els casos sobre Dret de Família (divorcis, procediments de guarda i custòdia) hi hem d’afegir la crisi econòmica dins el nucli familiar. La dependència econòmica de moltes parelles o matrimonis propicia el manteniment de la relació en detriment del trencament. Així, el Consejo General del Poder Judicial detecta després de diversos exercicis en creixement, un retrocés interanual en el volum de divorcis ingressats durant el 2013. Alhora, la situació econòmica de les famílies comporta que arribats el punt de posar fi a la convivència, s’elegeixi la via de l’acord per davant del litigi. Segons dades del Consejo General del Poder Judicial, al llarg del 2013 els procediments de divorci contenciosos han caigut el primer trimestre un 6,8% i un 1,9% el segon a nivell estatal. A Terrassa, en concret, durant el segon trimestre d’aquest any s’han iniciat 140 divorcis de mutu acord enfront de 86 de contenciosos.

Aquests resultats només s’expliquen per la creació de les taxes judicials i la mala situació econòmica de les famílies (la gent no s’estima més, no; els problemes familiars segueixen existint).

A Terrassa, malauradament, ens trobem que a les taxes i l’economia de les famílies caldrà sumar-hi un Jutjat de Família que acumula un retard important i greu. El Jutjat de Primera Instància núm. 6 de Terrassa, l’especialitzat en processos de família, era fa un parell d’anys un dels que millor funcionava al nostre partit judicial. Ara, en canvi, es troba totalment col·lapsat. Només perquè se’n facin una idea: sobre la taula tinc un procediment contenciós de guarda i custòdia de fills menors d’edat que va començar amb una demanda presentada a finals del mes de maig; saben per quan tenim assenyalada la vista que ha de decidir les mesures provisionals (provisionals, sí!) en relació a aquests fills menors d’edat? Pel setembre del 2014. Davant d’aquestes dades, el consell és posar-se d’acord si es volen divorciar en un termini de temps raonable. Però realment és necessari això? Hi ha una Justícia efectiva com la que consagra l’article 24 de la Constitució?

Es deuen estar preguntant com pot ser que tingui aquest problema un Jutjat de Família tenint en compte el que els explicava. Sincerament, també em pregunto el mateix. Ho deixo aquí.



Venda de pisos llogats

12 desembre 2013 per Joan Planas

logo-diari-terrassa

Una de les modificacions de la normativa reguladora de la llei d’arrendaments urbans que varem comentar al seu moment, va ser la que introduí la Llei estatal 4/2013, de 4 de juny, de “mesures de flexibilització i foment del mercat de lloguer d’habitatges” i respecte de la qual varem valorar quins efectes tindria realment sobre el mercat.

Avui, només uns mesos després de l’entrada en vigor (6 de juny 2013), podem ja ratificar-nos en què la llei només anava destinada (tot i ser de caràcter general), a facilitar vendes de les immobiliàries de la banca i de la Sareb (la banca “dolenta”).

Efectivament, a costa de la desprotecció més clara feta als arrendataris, es possibilita que hi hagi una entrada de capitals en el sector immobiliari de la que es venten els nostres governants. La realitat demostra que l’efecte de la llei no va en direcció als objectius plantejats, sinó realment actua a l’inrevés del que era previst oficialment.

La reforma de la llei, en el punt que és objecte de comentari, facilitava que els compradors d’habitatges llogats, quins contractes de lloguer no s’hagin inscrit al Registre de la propietat (són un 0% els inscrits), puguin desallotjar-los fent fora als llogaters (s’ha d’aclarir que dependrà de la data del contracte). La llei permet aplicar no només aquesta mesura de desallotjament favorable als nous compradors, sinó que a més permet fer-ho abans dels terminis mínims de lloguers “obligatoris” introduint una modificació a la normativa sobre aquest punt.

L’objectiu declarat de la llei (la perversió dels legisladors en l’ús del llenguatge fa fredar) era fomentar el lloguer. L’objectiu soterrat i autèntic de la llei –una llei que en aquest aspecte no havien demanat els propietaris- era realment només la col·locació de productes immobiliaris a inversors (naturalment que estrangers).

A l’actualitat, les rebaixes per compres en grans quantitats de les immobiliàries bancàries (incloent en elles la Sareb), són a preus d’escàndol, considerant que per els preus reals pagats –ajustant les hipoteques degudes als valors finals obtinguts- s’haurien pogut evitar multitud de desallotjaments amb un estalvi extraordinari de patiment als afectats. Tan grans són les rebaixes, que els promotors que encara estan enganxats i els intermediaris que intenten vendre pisos, veuen el fenomen pràcticament com una “venda a pèrdues” (que prohibiria la llei de la competència).

Però hi ha un valor a considerar, que no es posa en joc. Malgrat les vendes i el que suposen d’entrada de capitals al mercat espanyol, cal tenir present que aquesta entrada de capitals no va dirigida a l’economia productiva, sinó només i directament cap al món de les finances i de l’especulació immobiliària més ferotge.

S’ha fet una llei que ha facilitat vendes, facilitarà treure llogaters sense causa i sense complir terminis mínims de duració del contracte, però no ajudarà a consolidar una situació de confiança sinó que liberalitza el mercat a l’alçada del que al seu moment va ser la “llei Boyer” de 1985 (per cert aprovada per un govern socialista amb majoria absoluta) i que no va ser apaivagada quant als seus efectes fins a la llei d’arrendaments urbans de 1994.

Per tant, com a conclusió, sapiguem que si es ven un habitatge, pot fer-se fora el llogater si no té el contracte inscrit al Registre de la Propietat (sempre depenent de la data del contracte).



El preu de l’habitatge puja

12 desembre 2013 per Joan Planas

logo-diari-terrassa

Les estadístiques sempre donen per fet que hom ha menjat un pollastre, quan és el veí que n’ha menjat dos (sigui o no Nadal).

Les mateixes estadístiques ens estan dient aquests dies que el preu de l’habitatge puja, quan en realitat segueix baixant (certament no en la mateix intensitat, ja que està en valors agònics).

La situació de Terrassa és el paradigma dels errors dels creixement immobiliari, del que en som responsables tots, encara que no es reconegui (no només els bancs, també tots els operadors immobiliaris, també els ciutadans, també tota la gent que ens movem en aquest àmbit).  Podria desenvolupar-se més aquesta qüestió, però des del meu punt de vista és innegable.

Aquesta situació fa que faltin anys encara –a Terrassa- per tal que siguin eixugats els excessos d’oferta, que per als particulars i els promotors i constructors enganxats són asfixiants. La  competència de la banca –bona si és que n’hi ha i de la dolenta (Sareb)-  alentirà més que en altres llocs aquest procés.

A Terrassa el preu dels habitatges no puja. No ens fem il·lusions. No són ganes de fer de dolent o de profeta de males estrugances, però cal saber on som i quin és el futur.

Mentre els tributs municipals sobre la propietat, no només sobre la tinença (IBI) i ús (IBI-IVA, Taxes escombraries, etc..) han crescut des del 2007 fins avui de forma exagerada i creixeran més per al 2014, 2015, 2016 i següents (en el proper comentari ho aclarirem), també han crescut altres imposts, amb augments com l’autonòmic de Transmissions Patrimonials, Successions, IRPF sobre rendiments, etc.

Tots esperem que l’any 2014 sigui millor que el 2013, però mentre depenguin les finances d’aquí de decisions de tercers (que ajuden a baixar els impostos en altres comunitats, com les subsidiades d’Extremadura o Andalusia), difícilment els catalans ho podrem notar, doncs si anem millor, contribuirem més a subsidiar altres territoris.

El que no sabem avui a Terrassa és si hem tocat fons o no respecte del preu dels habitatges, dels lloguers i del sector immobiliari en general.

Però està clar que des de les responsabilitat dels qui governen la ciutat i en la mesura que és possible (altres ciutats ho han fet),  la ciutadania terrassenca no ha de veure agreujada la seva situació patint increments tributaris, fiscals de tot tipus, que haurien de ser no proposats pels que governen i rebutjats per la ciutadania.



L’Ajuntament de Terrassa i la taxa als pisos buits

2 desembre 2013 per Elisabet Planas

latorredelpalau

Al Ple Extraordinari celebrat el passat 31 d’octubre l’equip de Govern de l’Ajuntament de Terrassa va tornar a penjar-se una medalla aprovant en solitari, dins del paquet de tributs municipals a aplicar l’any que ve, la creació d’una nova taxa que gravarà aquells habitatges que portin buits més de dos anys. En un dia tan assenyalat del nostre calendari calia repartir alguna castanya, i en aquest cas els va tocar el rebre als propietaris.

La taxa als pisos buits és un instrument que s’ha intentat introduir per molts Governs com a mesura estrella de cara a la galeria, ja siguin municipals, autonòmics o estatals amb l’aparent propòsit, segons ells, de fomentar el lloguer i augmentar l’oferta d’habitatges en arrendament. Potser ens tenen per molt crèduls, però aquest tribut a Terrassa no només persegueix aquesta meta, sinó que l’Ajuntament té un altre objectiu molt clar i més prioritari: recaptar i garantir-se uns ingressos per fer front al seu endeutament. Aquesta intenció no escapa a ningú quan les ordenances fiscals pel 2014 preveuen un augment de l’1,5% de la majoria de tributs (l’índex d’agost, que és superior a les previsions que hi ha per final d’any) i quan des del 2011 l’IBI ha patit un increment del 20%.

Aquests últims dies s’ha conegut que d’entre els 18.077 desallotjaments o desnonaments executats durant els mesos d’abril i juny d’aquest 2013, el 58,23% tenien lloc per impagament del lloguer, tal i com revelen les dades del segon trimestre del 2013 publicades pel Consell General del Poder Judicial.

Creuen que amb aquestes xifres el mercat del lloguer pot fomentar-se a través d’una taxa que gravi els pisos buits? Personalment, crec que no. Calen reformes més profundes i hi ha altres mesures més eficaces i de més fàcil aplicació. No oblidem que, com dèiem, augmentar l’oferta de lloguer no és l’únic que pretén l’equip de Govern de l’Ajuntament de Terrassa, sinó que el que vol realment és recaptar, i si pot fer-ho contentant els seus votants, millor que millor.

Malgrat que el passat 6 de juny entrava en vigor la nova Llei 4/2013, de 4 de juny, de “mesures de fexibilització i foment del mercat del lloguer d’habitatges” que modifica la Llei d’Arrendaments Urbans de 1994, i que des del 31 d’octubre de 2011, mitjançant la Llei 37/2011 es va aprovar una reforma important del procediment judicial per tal d’agilitzar la reclamació de l’impagament del lloguer i el desnonament del llogater morós, els costos de temps i diners que genera al propietari segueixen sent desmotivants. Per aquest motiu, molts petits propietaris, particulars, prefereixen mantenir el seu immoble buit davant d’aquests riscos.

Encara és d’hora per saber a qui s’aplicaria aquesta taxa, si a tot propietari, particulars i empreses, o només a les entitats bancàries i els promotors, que seria el més convenient i eficaç. D’entrada, però, i amb les dades que hem comentat, no sembla que aquesta taxa pugui tenir èxit ni per fomentar el lloguer, ni per recaptar més d’un ciutadà cada dia més empobrit i a qui la pressió fiscal que l’Ajuntament de Terrassa aplica asfixia cada vegada més.