Els representants del Consell de l’Advocacia Catalana i del Consell de Col·legis de Procuradors de Catalunya i el Departament de Justícia han acordat aquest migdia, en una darrera reunió, excloure les ciutadanes i els ciutadans, és a dir les persones físiques, i les petites empreses de l’aplicació de la taxa per a la prestació de serveis personals i materials en l’àmbit de l’Administració de justícia, per garantir el dret a la tutela judicial efectiva. Aquest acord ha estat possible després de setmanes de negociacions, arran de la sentència del Tribunal Constitucional que avala l’aplicació de la taxa catalana. Tot i la dificultat inicial d’arribar a un acord, donada la llunyania de les parts, la voluntat de consens i l’esforç dels diferents agents implicats en la negociació han fet possible assolir un acord definitiu en l’aplicació de la taxa catalana.

Aquest acord a què s’ha arribat avui inclou també l’ampliació dels supòsits que quedaran exempts del pagament de la taxa. Aquests supòsits són les demandes d’execució, les reconvencions i les sol·licituds de concurs.

Alhora, a petició dels operadors jurídics, el Departament de Justícia ha acordatmantenirl’aplicació d’un descompte del 25 % per afavorir la presentació telemàtica de demandes.

Tanmateix, les parts han arribat a l’acord de mantenir el mínim de 60 euros i el màxim de 120 euros en l’aplicació de la taxa catalana, molt lluny dels imports que suposen les taxes judicials imposades per l’Estat, que en alguns casos poden arribar a 10.000 euros.

En aquest sentit, el Departament de Justícia s’ha compromès, d’una banda, amb advocats i procuradors a instar el Govern de l’Estat a modificar la Llei d’enjudiciament civil, amb l’objectiu que es puguin incloure les taxes catalanes a la taxació de costes. És a dir, que qui hagi d’abonar la taxa sigui la persona jurídica que perd el litigi, i d’una altra, a demanar al Ministeri de Justícia que redueixi les seves taxes al 20 % de l’import de la taxa catalana.

La taxa catalana s’aplicava i s’aplicarà, doncs, en els àmbits civil i contenciós administratiu, i exclourà, com fins al moment de la seva suspensió, els àmbits penal i social, així com totes aquelles persones amb dret a assistència jurídica gratuïta. Però deixarà, doncs, d’aplicar-se a les persones físiques (als ciutadans i a les ciutadanes), per fer-ho, només, a les persones jurídiques, tret de les petites empreses.

Finalment, i a petició expressa dels operadors jurídics, el Departament de Justícia s’ha compromès a desenvolupar una gestió més àgil en el pagament de la taxa.

“Catalans i catalanes, la taxa judicial catalana ja és aquí”. Com Tarradellas, després de l’exili, en el cas d’ella al Constitucional, la taxa judicial catalana torna. Per quedar-se?

El passat 6 de maig de 2014 l’oficina de premsa del Tribunal Constitucional emetia una nota informativa sobre la resolució del recurs d’inconstitucionalitat que el Govern de Mariano Rajoy va plantejar contra dues taxes catalanes: l’euro per recepta i la taxa judicial catalana. La sentència declara la inconstitucionalitat de la primera, però en canvi estima que la taxa judicial catalana és compatible amb el repartiment de competències entre l’Estat i les Comunitats Autònomes que estableix la Constitució.

Per la Generalitat és, en part, una bona notícia, ja que la taxa judicial li permet comptar amb uns ingressos el cobrament dels quals ara es trobava suspès, i torna a rebre uns diners que poden solucionar alguns dels maldecaps de tresoreria. Però pels ciutadans catalans (o millor dit, pels que han de litigar a Catalunya), és una bona notícia?

En l’últim article ens fèiem ressò de l’efecte que han tingut les taxes judicials espanyoles en els assumptes que ingressen en els jutjats i tribunals; havien baixat considerablement, si tenim en compte que els beneficiaris de jutísica gratuïta no les paguen. I dèiem que això no es devia a una disminució de la litigiositat (que seria una qüestió positiva), sinó a la impossibilitat dels ciutadans d’accedir a la justícia amb unes taxes tan elevades (que poden anar de 100 a 10.000 euros) que suposen una barrera per exercir un dret fonamental com és el de la tutela judicial efectiva que consagra l’article 24 de la Constitució.

Doncs bé, sembla que a més d’aquesta trava, a Catalunya caldrà liquidar de nou la taxa judicial catalana, que tot i que val a dir que el seu import és molt més assequible, anant des de 60 a 120 euros (45 a 90 si s’utilitzen mitjans telemàtics per presentar demandes), si el sumem a la taxa espanyola resulta un greuge per als catalans. Si ara ens trobem que molts clients de classe mitjana s’han de rumiar molt si interposen una demanda pel cost que li suposa només de taxes (i ja no parlem si han d’interposar recurs d’apel·lació contra una sentència que no els és favorable!), no em vull imaginar quina serà la situació si ambdues taxes s’acaben aplicant a Catalunya. El panorama és negre.

L’única esperança, si més no de quedar-nos com estem encara que això no sigui un consol, la podem trobar en la solució que s’està plantejant l’advocacia catalana (contrària a qualsevol taxa) juntament amb el Conseller de Justícia de la Generalitat de Catalunya. Com que la taxa espanyola grava la potestat jurisdiccional i la catalana els mitjans materials i personals al servei de l’Administració de Justícia, es tractaria d’incorporar la taxa catalana a l’espanyola pagant les mateixes taxes que ara paguen tots els que han d’accedir als Jutjats. És a dir, pagar les dues taxes sense que augmenti la imposició als justiciables de Catalunya.

Esperem que el simpàtic Ministre Ruiz-Gallardón s’avingui a parlar-ne si finalment prospera aquesta proposta; cal que esperem, doncs, un miracle.

Publicat al Diari “La Torre” en la seva edició mensual en paper de maig de 2014.

En matèria de lloguers, també en d’altres, els tribunals tenen criteris canviants (com la dona d’aquella ària “Rigoletto” del Giuseppe Verdi), que moltes vegades despisten a advocats, afectant negativament als clients. Avui blanc, demà negre i demà passat grisós. Durant anys s’ha mantingut el criteri, per exemple per part de l’Audiència de Barcelona, d’acord amb el qual, si es mor el llogater i aquest era casat, pel simple fet d’estar casat l’esposa pot seguir l’arrendament, entenent que el contracte de lloguer és un contracte “familiar”.  El criteri, en definitiva, és que el dret a prosseguir l’arrendament el tindria sempre –per sí mateix- el cònjuge o parella sobrevivent.

Des del 1964 fins ara, s’ha canviat més vegades de criteris que de lleis, fins al punt de crear una inseguretat jurídica en els propietaris i els seus interessos com a arrendadors.

El Tribunal Suprem, en una sentència recent (de fa tot just un any, doncs és de 22/4/2013), es carrega la sentència de l’Audiència de Barcelona a quin criteri fem esment (en la seva secció 13ª que és la que s’ocupa dels assumptes que en apel·lació, provenen de sentències de Terrassa, entre d’altres).

El cas que es discutia era el d’una vídua que, mort el marit, dins el termini de tres mesos a comptar de la mort d’aquell, no procedeix a notificar a l’arrendador  la defunció i la seva voluntat de continuar en l’arrendament, usant l’habitatge, en base al que tècnicament en diem “subrogació”.

La llei estableix aquest termini de forma taxativa. Però moltes vegades, davant del fet de la falta de notificació, els tribunals, sigui en jutjats de primera instància o de les audiències, resolent recursos d’apel·lació, adopten criteris d’interpretació extensiva, diríem que massa extensiva, de cara a protegir el dret del cònjuge sobrevivent a seguir en l’arrendament.

Per dir-ho d’alguna manera, on no ha tingut cura el cònjuge del llogater o llogatera difunt en complir els terminis legals, es fan càbales per sortejar la situació, per tal que no s’extingeixi el contracte i pugui prosseguir amb els seus drets el cònjuge o parella del llogater difunt.

I que diu el Suprem? Doncs que s’han de deixar tantes interpretacions i que s’ha d’aplicar la llei tal com aquesta estableix. Si no s’ha notificat la defunció dins dels tres mesos, el contracte s’extingeix i per tant l’arrendador pot demanar la devolució de l’immoble.

És un tema important, doncs s’ha de tenir present que són molt pocs els assumptes d’aquest tipus que arriben el Suprem (perquè sempre hi ha hagut Gallardons que impedeixen l’accés a revisar sentència en cassació) i aquesta sentència marcarà la pauta a seguir des d’ara per part dels altres tribunals (jutjats de 1ª instància o Audiències provincials).