La Llei com a penyora

23 octubre 2014 per Joan Planas

logo-diari-terrassa25

En una secció destinada sempre a aspectes legals, no seria congruent obviar el tema número ú que en relació a la llei es planteja als catalans.

En el llarg procés de recuperació de la dignitat, als catalans se’ns avantposa la llei com a sinònim de cadenat que tanca la porta d’una gàbia, que hauria d’estar oberta per volar, o no volar..

Al llarg dels darrers cinquanta anys, els qui eren els cerbers, els guardadors que ningú obrís el cadenat, els qui mantenien que la democràcia havia de ser orgànica (segurament per la mala olor que desprenia aquest concepte antidemocràtic), s’han convertit ara en marmessors per administrar les lleis en democràcia. I els qui durant la mateixa, fosca i llarga etapa dient ser banderers de la llibertat dels pobles d’Ibèria, s’han  convertit en companys dels anteriors, que es passen la clau per mantenir la porta tancada.

I els uns i els altres ens mostren l’error que al seu dia va cometre el poble català d’optar per un diàleg legal, doncs ens han convertit la llei en penyora.

Però la llei que ha de prevaler en aquest moment, no és aquella que pensen tenir en penyora, ja que el preu a pagar per a desempenyorar-la ens el marca de forma plena, total i absoluta la legislació internacional, a la que està sotmesa també l’Estat espanyol com a signant dels tractats internacionals.

Ressonà i seguirà ressonant, malgrat vulguin executar amb males arts la penyora, el dret de Catalunya a exercir lliurement el dret a decidir el seu futur com a nació.

No hi ha embuts que serveixin per obviar l’aplicació de la legislació bàsica i més important que regula la vida dels pobles i dels Estats. L’article 55 de la Carta de les Nacions Unides reconeix expressament el dret d’autodeterminació. El Tribunal Internacional de Justícia s’hi ha pronunciat deixant clar de forma clara que el dret a l’autodeterminació dels pobles  és un dret universal, erga omnes (predicable a tots i oposable a tothom) que ha de ser respectat per tots els Estats. L’Estat espanyol es nega a reconèixer els efectes d’aquesta sentència del TIJ i per fa, per exemple, com si Kosovo no existís (però com deia Galileu “eppur si muove”).

L’Estat espanyol, signant de la Carta de les Nacions, està sotmès  a aquesta llei que és superior en rang a les lleis del propi Estat (se’n digui Constitució –Carta Magna- etc). Aquesta és la llei que han de seguir el catalans, el poble català quan ho decideixi democràticament.

Impedir que el poble català s’expressi és il·legal, encara que ho faci l’Estat posant lleis que ho impedeixin com la Constitució i encara que aquestes lleis, com un empenyorament de bona fe, s’hagin  votat pels catalans (que el que van votar era que no volien cap Dictadura).

Estem molt a prop de poder decidir el nostre futur amb l’empara de la primera llei que s’ha de respectar per tots, inclusivament per part de l’Estat. No ens deixem entabanar per la por, la Catalunya del futur pot ser de dretes o d’esquerres, però sempre serà més justa que si segueix dins d’un Estat que la befa, li manlleva els diners, menysté  i la menysprea.

Tots junts per a aplicar la llei i decidir.



Hi ha alguna esperança per a la Justícia?

11 octubre 2014 per Elisabet Planas

latorredelpalau

El passat 23 de setembre molts vam celebrar amb il·lusió la marxa d’un polític que des que va acceptar el seu càrrec havia creat problemes on no n’hi havia. Sí, em refereixo al ministre Ruiz-Gallardón, que amb la seva dimissió va provocar l’alegria dels ciutadans i, en especial, del món de la Justícia.

Si em llegeixen amb assiduïtat, coneixeran la meva poca estima al senyor Ruiz-Gallardón, així com també sabran de les múltiples mostres de rebuig que jutges i advocats en ple hem manifestat per les reformes endegades pel ministre en pilars tan fonamentals com la Justícia Gratuïta i les taxes judicials, que atempten directament contra el dret fonamental a l’accés universal a la Justícia. O també l’avantprojecte de Llei de Serveis i Col·legis Professionals, sobre la qual no ens n’hem fet tan ressò en les tribunes públiques, malgrat la seva importància, a vegades menystinguda que afectar menys directament al ciutadà.

I és que amb aquest avantprojecte de llei, és el torn d’atacar els col·legis professionals, i, concretament els d’advocats, que duen a terme una gran tasca estant no només al costat dels advocats principalment, sinó també dels ciutadans, vetllant i coordinant els serveis essencials per poder prestar amb les màximes garanties el torn d’ofici o tramitar la Justícia gratuïta d’aquells que ho sol·liciten. El text de la llei tal i com està redactat ara en l’avantprojecte, pretén que tots els col·legis professionals, també el d’advocats, cobrin quotes més baixes als seus col·legiats (un màxim de 240 euros l’any per col·legiat), imposant-los més obligacions i tràmits burocràtics, portant a moltes d’aquestes corporacions a la seva pràctica desaparició i consegüents efectes sobre la correcta prestació dels serveis que els són propis. A Catalunya hi ha 14 col·legis d’advocats, entre els quals hi figura el de Terrassa.

L’objectiu d’aquesta Llei de Serveis i Col·legis Professionals és, en sí, fomentar la liberalització i la competència en certs sectors professionals, propòsit en el qual hi podem estar d’acord (i ja els asseguro que a pagar menys per exercir molts ens hi abonaríem), sempre i quan aquesta obertura que es pretén, vingui acompanyada de les mesures necessàries per implementar-la preservant el caràcter assistencial dels col·legis professionals amb la tasca que desenvolupen per als seus professionals i els ciutadans. I això és, sobretot, fonamental en matèria de justícia.

Doncs bé, què passarà amb aquestes reformes ara que Ruiz-Gallardón abandona la cartera de Justícia (i amb ell la política)? Quedaran en algun calaix, com la reforma de la Llei de l’Avortament que el va portar a la dimissió?

La resposta només ens la donarà el temps i el nou ministre Rafael Catalá, qui, val la pena dir, ha manifestat ja a l’advocacia voler treballar per analitzar les reformes fetes fins ara i, potser, revisar-les.

Veurem si es tracta d’una més de les promeses del PP de cara a la galeria, a les quals ja ens tenen més que acostumats, sobretot als catalans. I com que l’últim que es perd és l’esperança, potser encara en pot quedar per a la Justícia.