Responsabilitat fiscal de Presidents de Comunitats

29 gener 2015 per Joan Planas

logo-diari-terrassa25

Arran de la difusió feta de les noves obligacions tributàries relatives a les Comunitats de propietaris de les que s’ha fet ressò aquest diari fa molts pocs dies, s’ha posat sobre la taula en forma de consultes, esbrinar i saber quina és la responsabilitat dels Presidents de les Comunitats.

Parlem ara de la nova obligació de presentar la declaració fiscal del model 347 de declaració amb terceres persones per imports superiors a 3.000 € (per exemple si la Comunitat ha pagat a pintors, paletes, ascensoristes, advocats o qualsevol altre professional més de 3.000 € a algun d’ells  en conjunt a l’any 2014).

O per exemple de presentar la declaració com a entitat en atribució de rendes de la declaració fiscal del model 184.

Malgrat de difusió que es va fer al seu moment (l’any 2013 quan va sortir la normativa  que és el Reial Decret 828/2013, de 25 d’octubre), i de què entrava en vigor per a 2014 i per tant la primera declaració seria al 2015, moltes Comunitats de propietaris no n’han fet cap cas. La Cambra de la Propietat de Terrassa i Comarca ha fet diverses accions per a donar-ho a conèixer i evitar els perjudicis que la ignorància de la llei pugui meritar a Comunitats i als seus Presidents.

I ara ve el moment  de fer-ho. Fa pocs dies, molt pocs, el President d’una Comunitat (en la que s’havien fet obres per valor de 15.000 € amb més l’IVA corresponent, que li van comptar al 21% quan tocava al 10%), m’indicava que la seva comunitat havia pres l’acord de no fer la presentació del model 347 (parlant-ne em va dir que a més no els havien fet la factura amb totes les dades, la qual cosa indica que l’IVA que van cobrar a la Comunitat, anirà directament a la butxaca del constructor i no a ingressar-se a Hisenda).

La pregunta és: qui ha de respondre davant d’Hisenda? La Comunitat, com a subjecte passiu de les obligacions fiscals, no pot eximir-se de complir les seves obligacions fiscals (l’incompliment de les quals que l’article 198 de la llei general tributària considera que és una infracció tributària amb sancions que van des de 20€ per dada o conjunt de dades d’una mateixa persona, fins a 20.000 €, amb un mínim de 300 €).

Però, pot el President emparar-se amb un acord que és manifestament il·legal? No. Naturalment que no. I, com a mínim, qualsevol propietari de la Comunitat que es mostri contrari a l’acord podrà exigir responsabilitat de danys i perjudicis al President de la Comunitat per no haver complert amb les obligacions fiscals corresponents.

Per tant, no és un tema a tractar amb lleugeresa, sinó a prendre’l amb seriositat i organitzar la comunitat degudament (tinguem present que la declaració voluntària fora de termini pot comportar reduir les sancions al 50%).

Reflexionem-hi. Però és important, i les Comunitats i els seus Presidents encara són a temps per a complir les obligacions corresponents.



Lloguers que acaben el 31/12/2014

1 gener 2015 per Joan Planas

logo-diari-terrassa

Aquests darrers dies s’ha incrementat la campanya que alguns comerciants i botiguers han desenvolupat a Barcelona i que han intentat estendre a tot Catalunya (es va intentar també fer-la a la resta de l’Estat).

Es tracta, a criteri propi, d’un darrer intent, vergonyant, per tal de cercar l’empara del poder per mantenir el privilegi absurd d’uns quants sobre la resta. La llei d’arrendaments urbans de 1994, va donar un període transitori de fins a 20 anys (en algun cas especial inclusivament de 30 anys), per tal que els llogaters de locals comercials explotats per societats o bé per persones físiques que han seguit per subrogació feta a partir de l’1/1/1995, d’un arrendament, busquessin o bé arribar a un acord amb el propietari o bé busquessin un altre local on desenvolupar la seva activitat.

Un període de gràcia de 20 anys és exagerat, alhora que injust per als propietaris que han hagut de suportar per imposició legal uns llogaters forçosament (en la majoria de casos, si el llogater és persona física, el propietari haurà de suportar el llogater de renda antiga fins que es mori o es jubili, inclusivament després d’avui).

Sota la pretesa denominació de locals emblemàtics, aquests llogaters pretenen mantenir uns preus que són injustos, rendes congelades amb una actualització ruïnosa (d’altra banda no hi hauria cap propietari que els volgués fóra). En molts casos (que tampoc són tants al cap dels 20 anys), es tracta de locals en llocs preeminents,  que paguen rendes ridícules i venen els seus productes al mateix preu que els seus competidors, però amb un guany extra que resulta d’escatimar una renda justa i de mercat al propietari.

Si un comerç és emblemàtic, no tant per l’activitat que desenvolupa, sinó perquè es consideri que val la pena mantenir en l’imaginari col·lectiu, pot valer la pena catalogar perquè es mantingui la seva façana, l’aparador o els elements arquitectònics que els tècnics considerin. Però no ha de ser la societat en el seu conjunt ni l’arrendador o propietari en particular, el que resulti afectat en el seu patrimoni per tal que es mantingui una activitat privada, que en 20 anys no ha sabut treure rendiment del negoci que ha fet amb el seu producte i amb el que s’ha estalviat de renda.

En d’altres països, es mantenen locals normalment cèntrics, pel seu valor arquitectònic, paisatgístic, etc., però no és de rebut que s’hagi de mantenir  la bicoca del que ven les llaunes d’espàrrecs o escopinyes (per bones que sigui), a preus de mercat i pretén seguir amb el privilegi de pagar un lloguer injust.

El mercat és savi. Hom pot trobar a la nostra Rambla de Terrassa o en d’altres carrers cèntrics, activitats que l’economia i el boom immobiliari havia tret fora, i que ara es tornen a implantar (una ferreteria, fleques a go-go, etc.).

La societat no pot subvencionar els guanys extres d’activitats privades.

A Terrassa, Rubí, Sant Cugat i demés poblacions de la demarcació de la Cambra de la Propietat Urbana de Terrassa i Comarca, són molt pocs els locals que estan en aquesta situació (si el lector vol informar-se de la situació en què es troba el seu local, ho pot fer a les oficines de la Cambra, on els propietaris associats són informats individualitzadament i gratuïta).

Per tant, no es val fer un xantatge moral a la societat sobre si desapareixeran o no alguns comerços, doncs si en 20 anys no s’han sabut adaptar, s’ho han de fer mirar, potser és que la pròpia societat no els valora o no s’han sabut valorar.

Aprofito l’avinentesa per a desitjar-los a tots un Bon Any.