Comunitats de Propietaris sense taxes judicials

26 març 2015 per Joan Planas

En l’article anterior comentàvem de la decisió del Consell de Ministres del Govern de l’Estat del 27 de febrer, d’aprovar el Reial Decret-Llei pel que se suprimeix l’obligatorietat del pagament de la taxa judicial per als ciutadans, a les persones físiques.

No obstant això, ja va sortir el dubte, recolzat per alguns funcionaris judicials, sobre si aquesta supressió afecta o no a les Comunitats de Propietaris.

Tinguem en compte que la supressió ho ha estat després de molta contestació ciutadana i del propi sector de l’advocacia, ja que en molts casos el cost de la pròpia taxa feia que molts ciutadans deixessin d’acudir a la justícia per a resoldre els seus legítims interessos.

Doncs bé, una recent consulta de la Direcció General de Tributats de l’Estat, resol que les comunitats de propietaris resten exempts del pagament de taxes judicials per a l’exercici de la potestat jurisdiccional tant en l’àmbit civil, contencioso-administratiu i social.

Tinguem present que les comunitats de propietaris, en haver de reclamar judicialment contra propietaris individuals, o contra la banca morosa (que és molta), han hagut de satisfer el pagament previ d’aquestes taxes, la qual cosa és ploure sobre mullat.

Amb la resolució d’aquesta consulta, s’esclareix, per tant, que des de l’1 de març de 2015 (tres anys després de la seva implantació), tampoc les Comunitats de propietaris han de pagar taxes.

Però el despropòsit i desgavell que ha suposat per a la ciutadania, i per tant també per a les Comunitats de propietaris, la implantació de les taxes judicials, caldria que fos objecte d’una anàlisi més aprofundida.

Els diners recaptats per les taxes judicials, quan es van implantar, eren finalistes i havien d’anar destinats a subvenir el pagament de l’accés a la justícia gratuïta per part dels ciutadans que per manca de recursos no hi podrien accedir d’altra manera. El ministre del ram –ja ex Gallardon- comptava que suposés el 10% del que es destinava l’Estat a aquest concepte.

Encara que disfressem la realitat, això significava simplement que l’Estat augmentava la imposició, incrementava la pressió fiscal amb aquesta excusa de mal pagador (jo Estat vull més ingressos i ho disfressem de solidaritat cap als més desfavorits).

Quantes Comunitats han pagat aquest tribut, amb propietaris que tampoc tenen més recursos i pel fet de ser la Comunitat han vist doblar la despesa entre el que es deu per molts propietaris que no poden més (amb pisos embargats i executats per Bancs que no els posen al seu nom per no haver de pagar  en no sortir al Registre de la Propietat) i el pagament de la taxa.

El President del Consell de l’Advocacia espanyol, Sr. Carlos Carnicer,  i col·lectius d’advocats d’arreu, hem protestat des del 2012 fins a l’actualitat  contra la mesura i el nyap governamental.

La propera vegada haurem de cridar més fort.

Mentre el ministre Gallardón (potser el pitjor que es recorda i això és dir molt!) deu estar treballant o pendent d’entrar a treballar per alguna firma d’advocats o per alguna gran empresa, sigui del seu sogre o no (i deu pensar: “Als carlins que els mati Dèu”).



Renunciar a l’herència

19 març 2015 per Joan Planas

logo-diari-terrassa25

A tots ens hauria d’entristir la situació actual, en la que, de forma històricament extraordinària, resulta que el 10 per cent de les herències es renuncien.

La crisi, que ara ja no és crisi, sinó que per patida i actual, és la situació econòmico-social normal, és la mare dels ous d’aquesta afirmació.

Quantes famílies hi ha avui, que han de rebutjar l’herència del seu pare, mare o germà, perquè d’acceptar-la els portarà a acceptar que els deutes dels seus morts se’ls hi adjudiquin i els hagin de fer seus.

Trist. Molt trist. I encara més trist el fet que ciutadans i ciutadanes, per manca d’assessorament, accepten l’herència i com a conseqüència acaben assumint els deutes dels seus difunts (als que amb anterioritat la banca ja els havia plomat).

Qui accepta una herència, succeeix en tot el dret del seu causant, tal com diu la llei. Així adquireix els béns i els drets de l’herència i se subroga en les obligacions del causant que no s’extingeixen per la mort, havent de complir les càrregues hereditàries.

És a dir, s’assumeixen drets i també les obligacions.

És dur, però és i ha de ser així. I pensem que quan algú accepta, o també si la repudia, no es pot fer enrere i serà obligat a ser conseqüent en la seva decisió pels creditors del difunt. No és la llei la que falla, sinó que ho són, a dia d’avui, els deutes derivats d’execucions hipotecàries. El difunt que ja ha mort potser desnonat,  sense l’habitatge que tenia hipotecat potser avalant a algun fill o filla, si té un compte corrent on hi ha quatre quartos i els fills els usen, en fer actes d’hereus, ja representa legalment que són hereus.

L’acceptació de l’herència, no és només la que es fa davant el notari, sinó que la realització d’actes d’hereu suposen l’acceptació tàcita de l’herència.

En termes col·loquials es diu que: “És fort!”. I no n’hi ha per a menys. L’extraordinària singularitat de la nostra llei hipotecària, que no s’ha adaptat per tal que la subhasta o adjudicació del bé o la dació en pagament siguin causa d’extinció del deute creditici que donava suport a la garantia hipotecària, converteix als deutors i als seus descendents en esclaus dels creditors.

Quina societat hem ajudat a crear!

Cal, doncs, que la gent s’assessori força abans d’acceptar una herència (ja hi ha un 10% de ciutadans que les renuncien!), i que evitin que per accedir al saldo d’un malmès i ridícul compte corrent o uns migrats estalvis del difunt, el creditor bancari els imputi una acceptació tàcita de l’herència per haver realitzat actes d’hereu i els imputi el pagament dels deutes del difunt.

Alhora, caldrà que el Parlament de Catalunya es plantegi retocar la fiscalitat sobre les herències dels parents col·laterals, doncs suposen una sangonera que també porta a molts beneficiaris a repudiar les herències.



Puc reclamar veure el meu nét si els seus pares m’ho impedeixen?

16 març 2015 per Elisabet Planas

Estem molt acostumats, bé perquè tenim familiars, amics o coneguts en aquesta situació, bé perquè ho patim en la nostra pròpia pell, a parlar del règim de visites d’un pare o d’una mare en relació amb els seus fills menors d’edat quan s’ha produït una separació o un divorci.

El règim de visites és, contràriament al que es creu, un dret dels menors d’edat de relacionar-se amb ambdós progenitors, pare i mare, per tal de cobrir les seves necessitats afectives, emocionals i educatives, així com per a un desenvolupament equilibrat. La seva finalitat no és altra que la de fomentar les relacions humanes paternes o materno-filials i mantenir la relació afectiva de pares i fills, malgrat la separació o el divorci, procurant que als nens els afecti el mínim. Per tant, i partint de la configuració del règim de visites com un dret-deure que s’estableix en interès del menor (favor fillii), el mateix sempre s’haurà d’establir atenent a les necessitats del menor d’edat.

Però és el règim de visites un dret-deure del menor només en relació als pares, o també en relació als avis?

És conegut que quan es produeix la separació d’una parella o el divorci d’un matrimoni, la situació de conflictivitat entre la parella pot conduir a què els avis vegin ressentida la seva relació amb els néts, fins al punt de no poder-los veure perquè un dels progenitors no els ho permet. Però també pot passar que un dels progenitors mori massa jove deixant fills i els pares d’aquest progenitor i avis dels seus fills es vegin privats d’aquesta relació amb els seus néts.

La llum a aquesta qüestió ens la donen els articles 233-2.2, 233-12 i 236-4 del Codi Civil de Catalunya (també l’article 160 del Codi Civil espanyol), així com l’article 38 de la Llei 14/2010, de 27 de maig, dels Drets i les Oportunitats en la Infància i l’Adolescència. Tots ells estableixen que els nens tenen dret a conviure i relacionar-se amb els avis i els pares han de facilitar aquestes relacions i només les poden impedir si hi ha una causa justa. A aquest efecte, la llei atorga als avis l’acció judicial per reclamar l’establiment d’un règim de visites amb els seus néts. Aquest procediment judicial que els ha de permetre relacionar-se amb els seus néts es substancia com si d’un procés matrimonial es tractés, en el qual el pare i/o la mare que s’oposi a què els seus fills es puguin relacionar amb els avis haurà d’al·legar una justa causa que impedeixi aquesta relació dels fills amb els avis.

I què es considera justa causa? Doncs bé, en relació a aquesta qüestió la llei emmudeix i deixa aquesta decisió als tribunals, que seran els que hauran de resoldre cas per cas. Tanmateix, la jurisprudència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (com també la del Tribunal Suprem si la llei aplicable és l’espanyola) és clara en aquest sentit i en múltiples sentències ha declarat que no és justa causa la conflictivitat existent o la nul·la relació i comunicació entre els pares i avis del menor. Per tant, els pares d’un menor no poden impedir als avis relacionar-se amb el seu nét només amb base en aquesta mala relació dels pares amb els avis.



Suprimides les taxes judicials

5 març 2015 per Joan Planas

logo-diari-terrassa

El Consell de Ministres del Govern de l’Estat celebrat el divendres 27 de febrer, ha aprovat el Reial decret llei pel que se suprimeix l’obligatorietat del pagament de la taxa judicial per als ciutadans, a les persones físiques.

Així, gràcies a la pressió social s’ha aconseguit que la Llei de Taxes hagi estat modificada en dues ocasions pel mateix Govern que va engegar la norma -aquesta última vegada perquè els ciutadans no paguin aquest tribut-.

 Només subsistirà l’obligatorietat de pagar la taxa a les persones jurídiques (societats mercantils, etc.).

Cal saber que des de la seva entrada en vigor, en poc més de dos anys de la vigència de la llei que les establí (llei 10/2012, de 20 de novembre), s’ha recaptat prop de 600 milions d’euros, que no han revertit a la Justícia.

Com que en aquest país ja ens hem acostumats a ser malpensats, i més val que sigui així, podria ser que el Govern espanyol s’hagi volgut avançar a una possible sentència del Tribunal Constitucional, que declarés inconstitucional la pròpia llei, que va ser aprovada sense prendre en consideració l’opinió de diferents sectors judicials, com les associacions de jutges, fiscals o advocats.  Vés a saber si hi ha algun ocell que ha  xiulat a l’orella governamental sobre el sentit de la possible sentència.

La supressió de taxes s’inclou en el Decret de Mesures urgents per a la reducció de la càrrega financera i d’ordre social que s’ha publicat el 28 de febrer en el BOE i va entrar en vigor dilluns d’aquesta setmana (2/3/2015). El Ministre de Justícia explica que “es continua així treballant perquè la Justícia estigui a l’abast de tots, garantint la tutela judicial efectiva”, reconeixent amb això que durant aquests dos anys llargs s’ha vulnerat l’accés a la Justícia per a molts ciutadans i per tant s’ha estat treballant per tal que la Justícia no estigui a l’abast de tots.

Coneguda la notícia, el Consell General de l’Advocacia Espanyola (CGAE) ha mostrat la seva satisfacció per l’aprovació del Reial decret llei, encara que deixa constància que la satisfacció és parcial perquè no estén la derogació de les taxes també a les pimes, “la qual cosa repararia plenament la injustícia i contribuiria a impulsar el creixement econòmic i la creació d’ocupació”.

La nota del CGAE ressalta que la supressió és una “victòria dels ciutadans i de l’Advocacia que durant tres anys ha encapçalat el clam social i la batalla contra les taxes al costat de tots els operadors jurídics, partits polítics, els sindicats, les associacions de consumidors i associacions i col·lectius d’advocats”.

La mesura és una bona notícia per a tots els ciutadans als quals s’ha vingut limitant el seu dret d’accés a la Justícia, sense que a més, els diners recaptats, en contra del compromès pel Govern, s’hagi destinat a millorar el servei públic de la Justícia Gratuïta.



Supressió de les taxes judicials per a les persones físiques

3 març 2015 per Joan Planas

Les taxes judicials per a les persones físiques deixen d’aplicar-se.

Això és així després de l’aprovació i publicació al BOE el passat dissabte 28 de febrer, del Real Decreto-ley 1/2015, de 27 de febrero, de mecanismo de segunda oportunidad, reducción de carga financiera y otras medidas de orden social, el Capítol III del qual, article 11, tracta sobre la supressió de les taxes judicials.

Us transcrivim a continuació el contingut de l’article 11:

CAPÍTULO III

Medidas en el ámbito de la Administración de Justicia

Artículo 11.Modificación de La Ley 10/2012, de 20 de noviembre, por la que se regulan determinadas tasas en el ámbito de la Administración de Justicia y del Instituto 
Nacional de Toxicología y Ciencias Forenses.

La Ley 10/2012, de 20 de noviembre, por la que se regulan determinadas tasas en el ámbito de la Administración de Justicia y del Instituto Nacional de Toxicología y Ciencias Forenses, queda modificada como sigue:

Uno. Se modifica el artículo 4, que queda redactado como sigue:

«Artículo 4. Exenciones de la tasa.

1. Las exenciones objetivas de la tasa están constituidas por:
a) La interposición de demanda y la presentación de ulteriores recursos
cuando se trate de los procedimientos especialmente establecidos para la
protección de los derechos fundamentales y libertades públicas, así como contra la
actuación de la Administración electoral.
b) La solicitud de concurso voluntario por el deudor.
c) La presentación de petición inicial del procedimiento monitorio y la
demanda de juicio verbal en reclamación de cantidad cuando la cuantía de las
mismas no supere dos mil euros. No se aplicará esta exención cuando en estos
procedimientos la pretensión ejercitada se funde en un documento que tenga el
carácter de título ejecutivo extrajudicial de conformidad con lo dispuesto en el
artículo 517 de la Ley 1/2000, de 7 de enero, de Enjuiciamiento Civil.
d) La interposición de recursos contencioso-administrativos cuando se recurra
en casos de silencio administrativo negativo o inactividad de la Administración.

e) La interposición de la demanda de ejecución de laudos dictados por las
Juntas Arbitrales de Consumo

f) Las acciones que, en interés de la masa del concurso y previa autorización
del Juez de lo Mercantil, se interpongan por los administradores concursales.

g) Los procedimientos de división judicial de patrimonios, salvo en los
supuestos en que se formule oposición o se suscite controversia sobre la inclusión
o exclusión de bienes, devengando la tasa por el juicio verbal y por la cuantía que
se discuta o la derivada de la impugnación del cuaderno particional a cargo del
opositor, y si ambos se opusieren a cargo de cada uno por su respectiva cuantía.

 

2. Desde el punto de vista subjetivo, están, en todo caso, exentos de esta
tasa:

a) Las personas físicas.

b) Las personas jurídicas a las que se les haya reconocido el derecho a la
asistencia jurídica gratuita, acreditando que cumplen los requisitos para ello de
acuerdo con su normativa reguladora.

c) El Ministerio Fiscal.

d) La Administración General del Estado, las de las Comunidades Autónomas,
las entidades locales y los organismos públicos dependientes de todas ellas.

e) Las Cortes Generales y las Asambleas Legislativas de las Comunidades
Autónomas.»

Dos. Se suprime el párrafo segundo del apartado 2 el artículo 6.

Tres. Se modifica el párrafo primero del apartado 2, que queda redactado como
sigue, y se suprime el apartado 3 del artículo 7:

«2. Deberá satisfacerse, además, la cantidad que resulte de aplicar a la base
imponible determinada con arreglo a lo dispuesto en el artículo anterior, el tipo de
gravamen que corresponda, según la siguiente escala.»

Cuatro. Se añade un párrafo segundo al apartado primero del artículo 8, que queda
redactado como sigue:

«No obstante, no tendrán que presentar autoliquidación los sujetos a los que se
refiere el apartado 2 del artículo 4.»

Podeu consultar la reforma completa aquí.