IBI i plusvàlua municipal al 2016

22 octubre 2015 per Joan Planas

logo-diari-terrassa

Es diu a la premsa, recollint la informació municipal corresponent,  que els impostos municipals pujaran un 1’5 per cent al 2016, entre ells i en termes generals, també l’IBI. I en relació a la plusvàlua, es diu que es congela perquè ja s’està aplicant el tipus màxim.

El cert és que al BOE de 28/9/2015, es publicà l’ordre del Ministeri d’Hisenda  (OHAP/1952/2015) per la que els ajuntaments de Terrassa, Sabadell, Sant Cugat, Mura, Talamanca, Navarcles, Olesa, Granollers, Barberà, Cerdanyola, Sant Llorenç Savall, Ullastrell i així fins a 110 municipis de la província de Barcelona, incloent la simpàtica població de “Prados del Merluzar”, es veuen afavorits amb una nova actualització dels valors cadastrals dels seus immobles per a l’any 2016, d’acord amb els coeficients que estableixi la llei de Pressupostos de l’Estat del mateix exercici.

Una vegada més la fortuna somriu als ajuntaments esmentats, que no als seus ciutadans, quin ajuntaments ho van demanar, en la majoria de cassos.

Això, d’entrada significa que l’argument que les plusvàlues municipals no pujaran perquè s’estan aplicant tipus màxims, no és correcte, ja que els tipus s’aplicaran sobre els valors cadastrals actualitzats i s’actualitzen per apujar-los, no pel contrari.

Altrament, quan a la llei de pressupostos de l’Estat de 2016 es determinin els coeficients d’actualització per a tots els Ajuntaments de l’Estat, la sort es que als immobles dels ajuntaments afavorits, se’ls aplicarà sobre aquells valors actualitzats uns coeficients d’actualització (tal i com fixa l’article 32.2 de la llei del cadastre).

Però la normativa és un despropòsit flagrant, doncs aquell art. 32.2 LC diu que els coeficients d’actualització “es determinaran en funció de la seva dinàmica immobiliària”, i, quan menys a Terrassa, la dinàmica immobiliària ha estat clarament i taxativa recessiva.

Que bé, però, com que l’Ordre prové de l’Estat, els Ajuntaments afavorits sempre tindran l’excusa de dirigir al ciutadà contra l’Estat i mentre recaptar sabent que el fonament de la major recaptació és injust.

A més, a Terrassa (i d’altres municipis propers també), els immobles han estat objecte d’un expedient de regularització cadastral amb CSV (Codi Segur de Verificació, en crear noms inintel·ligibles hi ha funcionaris especialitzats, com es pot veure), que implica en el 99 per cent dels cassos, un increment notable dels valors cadastrals dels afectats, als que no només els plouran sobre mullat els coeficients d’actualització, sinó que els ajuntaments els reclamaran els diferencials dels quatre anys anteriors (tal com vam informar en aquesta mateixa secció en l’edició del Diari de Terrassa de 10 de setembre de 2015). A més, ja hauran pagat la taxa del 60 € que se’ls imposa també.

Seria interessant de saber si hi ha algun responsable dels impostos municipals que considera que a Terrassa la dinàmica immobiliària ha suposat un increment dels valors de les propietaris immobiliàries als darrers anys.



La ILP que ha aconseguit esdevenir llei

3 octubre 2015 per Elisabet Planas

latorredelpalau

Aquest any 2015 el marc legal de l’habitatge a Catalunya ha sofert importants reformes per donar una resposta més específica a la necessitat d’habitatge social que ha posat de manifest aquesta crisi econòmica que patim. Així, el Parlament de Catalunya ha aprovat: la llei que pretén mobilitzar habitatges buits, la que crea l’impost sobre els pisos buits; i, el mes de juliol, s’aprovava la Llei 24/2015, de mesures urgents per a afrontar l’emergència en l’àmbit de l’habitatge i la pobresa energètica. El mèrit d’aquesta important disposició la tenen la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), l’Observatori de Drets Econòmics, Socials i Culturals (DESC) i l’Aliança contra la Pobresa Energètica (APE), que van impulsar la Iniciativa Legislativa Popular (més comeguda com ILP) que ha esdevingut llei.

En aquestes circumstàncies s’emmarca l’acte reivindicatiu que a mitjan setembre va dur a terme la PAH de Terrassa davant dels jutjats de la ciutat, en el qual reclamaven l’aplicació immediata de la llei a tots els desnonaments en marxa.

I és que la llei preveu al seu article 5.2, entre d’altres mesures, evitar els desnonaments que puguin produir una situació de manca d’habitatge, ja sigui per la impossibilitat de pagar la hipoteca, ja sigui per no poder atendre el lloguer. Però, i com ho vol fer? Doncs bé, imposant al propietari que abans d’interposar qualsevol demanda judicial, hagi d’oferir als afectats una proposta de lloguer social. Qui se’n pot beneficiar? Aquelles persones o famílies que no tinguin un altre habitatge on anar a viure si els desnonen que es trobin dins dels paràmetres de risc d’exclusió social que defineix la llei (article 5.10). I sempre i en tot cas? No, només quan el propietari sigui una persona jurídica amb la condició de gran tenidor, que l’article 5.9 defineix com aquelles a) entitats financeres i les seves filials immobiliàries, fons d’inversió i entitats de gestió d’actius, i b) persones jurídiques o grups d’empress que tinguin una superfície habitable de més de 1.250m2.

La llei, a més, defineix quins requisits haurà de complir la proposta de lloguer social per a ser considerada com a tal: a) d’un import que garanteixi que l’esforç pel pagament del lloguer no superi entre el 10 i el 18% dels ingressos de la família (en funció l’indicador de renda de suficiència); b) oferir habitatge dins el mateix terme municipal, i c) per un període mínim de 3 anys.

Quina serà la resposta dels jutges i magistrats de la ciutat? Sabem que en qüestions tan sensibles com el dret a l’habitatge sovint s’han acostat a la part més dèbil, interpretant la llei el més favorablement possible, acudint sovint a instàncies superiors plantejant qüestions prejudicials al Tribunal de Justícia de la UE. Tanmateix, la seva actitud, de segur, serà més receptiva si els advocats també hi intervenim, i plantegem ja en els procediments que tenim en marxa i en virtud de la Disposició Transitòria Segona, la seva suspensió per tal que s’efectuï l’oferta d’un lloguer social per part del propietari.

Ara bé, cal dir que la llei és imperfecta en alguns aspectes que poden comportar recursos per la part contrària si els jutges decideixen aplicar-la. Pensem que la llei és dictada pel Parlament de Catalunya, qui malhauradament fins que no sigui un Estat, no pot legislar en matèria processal ni hipotecària, competències que es reserven només a l’Estat espanyol.



L’herència no acceptada i els seus creditors

1 octubre 2015 per Joan Planas

logo-diari-terrassa

En la situació actual, davant la defunció d’una persona que tenia deutes (sigui fruit de negocis que han anat malament o d’execucions hipotecàries o d’altres en les que el deute ha superat en molt la capacitat o voluntat de pagament d’una persona), són diverses qüestions que han de tenir en compte els seus hereus.

La primera és assessorar-se. Sembla una ximpleria però és molt important. Hem de tenir en compte que no és necessari que es realitzi una manifestació expressa d’acceptació de l’herència, perquè es produeixin els efectes de l’acceptació.

Quins efectes té l’acceptació d’una herència? Doncs que l’hereu respon de les obligacions del causant i de les càrregues hereditàries (és a dir, de tot el que serien deutes del difunt o de l’herència), i en respon no solament amb els béns de l’herència, els béns relictes, sinó també amb els béns propis, de forma indistinta.

Si fem actes d’hereu, com per exemple disposar de diners del difunt, cobrar-ne els lloguers, o qualsevol altre acte que només podríem fer si fóssim hereus, s’entén que hem acceptat l’herència i amb aquest fet els creditors del difunt podran llençar-se sobre el o els hereus.

Cal tenir-ho en compte.

En aquest moment hi ha no poques situacions en les que els hereus d’una persona amaguen el cap sota l’ala, creient que si tiren pel dret i fan d’hereus sense haver fet l’acceptació davant de notari, no els hi podran reclamar els deutes del difunt.

Inversament, per tant, quant els creditors d’una persona que en vida els era deutora, tenen coneixement de què hi ha hereus, que actuen com a tals, però no han acceptat l’herència, poden procedir a reclamar contra l’herència jacent, la massa hereditària i els presumptes hereus.

Entre aquests creditors, ho poden ser Hisenda, la banca, l’arrendador d’un habitatge o local del que el difunt era llogater, els que eren creditors d’una empresa individual o professional, etc.

Tots ells, i els que em deixo, podran reclamar al o als hereus, els diners que els hi són deguts, o podran reclamar les obligacions que el difunt tenia, existint a la normativa legal, els corresponents camins per a fer-ho.

Cal doncs tenir-ho ben present (com va passar en crisis anteriors, per exemple la tèxtil de fa anys), ja que hi ha creditors que al cap d’anys i panys segueixen perseguint els deutes (hi ha veritables empreses de professionals jurídics que es dediquen en exclusiva a aquesta feina, i hem de tenir en compte que els terminis de prescripció són llargs (10 anys a Catalunya i 15 a Espanya com a terminis generals), però a més el Codi civil de Catalunya deixa clar que, en pretensions entre persones que havien d’heretar i l’herència jacent, se suspèn el termini de prescripció mentre no sigui acceptada l’herència.

Bé, com pot veure el lector, el tema és important i cal reflexionar-hi i assessorar-se, doncs també pot acceptar-se l’herència a benefici d’inventari, però cal complir uns requisits per a què sigui vàlid i no provoqui l’efecte de passar els deutes del difunt a l’hereu.