Divorci davant de notari II

25 agost 2016 per Joan Planas

logo-diari-terrassa

Seguim el comentari anterior, sobre la desjudicialització en algunes matèries fins ara reservades als jutjats i que passen a poder-se practicar, entre d’altres, amb els notaris a partir del 23 de juliol de 2015 (fruit de l’encara desconeguda llei 15/2015).

Sempre ha d’intervenir l’advocat dels interessats, doncs el notari es limita a donar fe de l’acte.

Divorciats davant de notari i assistits per l’advocat, el divorci serà eficaç des de la signatura de l’escriptura i el conveni des de l’aprovació pel notari dins dels cinc dies següents, de forma que quedarà extingit el vincle matrimonial, cessarà l’obligació de convivència dels cònjuges, quedaran revocats tots els poders que s’haguessin atorgat i s’extingirà el règim econòmic matrimonial. Això sí, la separació o divorci s’ha d’inscriure en el Registre Civil on s’hagi inscrit el matrimoni i els béns immobles que els cònjuges s’haguessin adjudicat com a conseqüència del divorci podran ser inscrits en el Registre de la Propietat.

Ara bé, hem de tenir present que a conseqüència del divorci, suposarà també el pagament d’impostos. Així, habitualment comporta la dissolució de la comunitat de béns que han format els cònjuges, especialment l’habitatge que era  el domicili familiar comú, podent afectar a l’impost sobre transmissions patrimonials, l’IRPF i la plusvàlua municipal.

Pel que fa al primer, dependrà del règim econòmic matrimonial del matrimoni. Si aquest era el de societat de guanys (tots els béns adquirits vigent el matrimoni pertanyen als cònjuges amb independència de qui els hagi adquirit), la dissolució d’aquests condomini no comportarà una translació de la propietat ja que cadascú disposava d’un percentatge numèric de la propietat. Per aquest motiu, en principi, aquesta dissolució està exempta d’aquest impost, si no és que un cònjuge hagi de compensar l’altre per un excés d’adjudicació. En aquest cas també n’estarà exempta si la compensació es fa en metàl·lic.

Però, i aquí hi ha un nou greuge comparatiu per als catalans, ja que si el règim econòmic matrimonial és el de separació de bens, aleshores  la dissolució que es faci adjudicant l’habitatge familiar a un dels cònjuges estarà així mateix exempta d’aquest impost, però s’ha de destinar per al ex cònjuge adjudicatari al seu habitatge familiar.

En relació a l’IRPF, en aquelles dissolucions d’una societat matrimonial, ja sigui una divisió de cosa comú, ja sigui una dissolució de societat de guanys amb adjudicació a cada cònjuge de la seva participació, no es meritarà l’impost ja que no es constitueix una alteració de la propietat. En el supòsit que l’únic bé sigui un immoble que s’adjudiqui a un dels cònjuges, amb pagament de la corresponent compensació econòmica a l’altre, es produiria un guany o una pèrdua patrimonial que serà objecte de tributació a l’IRPF.

I finalment, quant a la plusvàlua municipal (impost municipal sobre l’increment dels terrenys de naturalesa urbana), n’estarà exempt de pagament si la dissolució es porta a terme judicialment (aquesta qüestió suposa un greuge artificiós que s’haurà de corregir indefectiblement, doncs no té cap sentit que hi sigui).



Divorci davant de notari

11 agost 2016 per Joan Planas

logo-diari-terrassa

Des del 23 de juliol de 2015 els notaris ja poden casar, separar o divorciar.

Aquesta novetat la va introduir la Llei 15/2015, de 2 de juliol, de la jurisdicció voluntària, publicada en el BOE al 3 de juliol de 2015.

El legislador el que pretén és treure feina dels jutjats, en un procés obert fa anys de desjudicialització. En aquest cas es tracta de permetre que tasques fins llavors exclusives dels jutjats, puguin tramitar-se fora amb tràmits a través de notaris, registradors de la propietat i mercantils o lletrats de l’administració de la justícia (el que abans eren els secretaris judicials).

Doncs bé, la ciutadania pot acudir a diferents professionals en matèries que, tradicionalment, restaven reservades de forma exclusiva a l’àmbit judicial, de manera que l’interessat pugui valorar les diferents possibilitats que li ofereixen per escollir aquella que consideri més adient als seus interessos.

En matèria de procediments matrimonials, hi ha hagut diverses modificacions del codi civil espanyol, i pel que fa a la matèria que ara tractem, a partir d’aquell 23 de juliol de 2015, els cònjuges poden acordar el seu divorci o  la seva separació de comú acord, una vegada transcorreguts tres mesos des de la celebració del matrimoni, mitjançant la formulació d’un conveni regulador que podran atorgar o bé davant del lletrat de l’Administració de justícia, o bé davant de notari, en el qual, a més a més d’expressar la seva voluntat de separar-se, hauran de regular els efectes derivats de la separació, com l’ús de l’habitatge familiar, pensions d’aliments o compensatòries, si fos el cas.

Els mateixos requisits serien aplicables en el cas que la sol·licitud fos per divorci, amb l’excepció dels tres mesos previs de convivència.

En el supòsit de sol·licitar el divorci o  la separació davant de notari, s’han de complir els següents requisits: En primer lloc, com dèiem, la separació o divorci ha de ser de mutu acord. A més no han d’existir fills menors o incapacitats (en aquest cas, es reserva la resolució a l’autoritat judicial).

Serà notari competent un que tingui la seva residència en l’últim domicili comú d’ambdós cònjuges o el notari del lloc de la residència  habitual de qualsevol del cònjuges.

El contingut de l’escriptura pública de divorci o separació contindrà la declaració del cònjuges on es manifesti la voluntat de separar-se o divorciar-se, que incorporarà així mateix el conveni regulador del divorci.

També  fixa la llei que serà necessària l’assistència i la intervenció d’advocat. La intervenció de l’advocat és necessària, pel fet que el notari és un fedatari que atorga fe pública d’uns determinats fets o actes, i en canvi, l’advocat ha de defensar els interessos dels seus clients, i el divorci o la separació és un acte amb una transcendència personal i patrimonial molt important.

El notari pot oposar-se a la signatura del conveni si considera que els acords entre ambdós cònjuges són o poden ser per judicials per a ells o per als fills comuns. En cas contrari i a aquests efectes el notari haurà d’aprovar el conveni presentat dins dels cinc dies hàbils següents.

Seguirem explicant més novetats en propers comentaris.



El Tribunal Constitucional declara la inconstitucionalitat de les taxes judicials

1 agost 2016 per Elisabet Planas

latorredelpalau

Després de gairebé tres anys i mig arriba la sentència del Tribunal Constitucional que estima el recurs d’inconstitucionalitat presentat pel PSOE contra la Llei 10/2012, de 20 de novembre “por la que se regulan determinades tasas en el ámbito de la Adminsitración de Justícia y del Instituto Nacional de Toxicología y Ciencias Forenses”, la que imposava a tota persona que volia accedir a la justícia el pagament de taxes judicials d’importants quanties.

Sí senyors, durant la vigència d’aquesta llei, molts advocats (sobretot la BrigadaTwittera) ens hem fet pesats reclamant i escrivint sobre la necessària desaparició d’aquesta taxa injusta (mai millor dit) que deixava a molts sense poder recórrer a la justícia. Encara recordo quan en aquesta publicació (al Diari La Torre) algú m’acusava d’escriure sempre sobre el mateix, referint-se a les taxes judicials. Doncs bé, si vol pot tornar a fer-ho, però respecte a aquesta qüestió no podré sentir-més que orgullosa perquè la queixa, amb amplificador més o menys gran o sense, era necessària si el resultat era garantir un dret que tenim tots.

He parlat molt de les taxes, sí, perquè des de l’aprovació de la llei que les imposava a tots sense excepció (bé, sí, només als beneficiaris de justícia gratuïta, que faltaria més!) són moltes les crítiques que han plogut sobre aquesta norma i algunes les passes enrere fetes per evitar tants greuges. N’és un exemple, i crec que el recordaran doncs és més recent del que sembla, el Real Decreto-ley 1/2015, de 27 de febrero, de mecanismo de segunda oportunidad, reducción de carga financiera y otras medidas de orden social, el Capítol III del qual, article 11, que va ser l’encarregat de suprimir les taxes judicials per a les persones físiques.

I és que ara se suprimeixen també per a les persones jurídiques. El Tribunal Constitucional considera que les taxes judicials vulneren el dret a la tutela judicial efectiva que l’article 24 de la Constitució reconeix i garanteix a tot ciutadà, ja que entén que les quanties que s’acaben imposant al justiciable són massa elevades, impedint injustificadament l’accés a la Justícia en els seus diferents nivells perquè no s’adiu a la realitat econòmica de la majoria dels justiciables.

Podem estar força contents (fixin-se que no dic molt) d’aquesta resolució del Tribunal Constitucional, encara que hi hem de fer una gran crítica pel retard amb el qual arriba la resolució, que no permet recuperar les quantitats pagades per aquest concepte; és innegable el seu gust agredolç. Com també resulta sorprenent que per alguns casos el TC vagi tan depressa i en d’altres tan a poc a poc. És el preu de la “justícia” a la carta que dóna aquest pseudo-tribunal.