Advocats i blanqueig de capitals

2 setembre 2010 por Joan Planas

En els despatxos d’advocats l’assessorament i defensa del client ha fet palès de fa temps un conflicte entre l’obligació de preservar el secret professional i alhora el compliment dels deures d’informació i col·laboració amb l’administració fiscal, que imposa la legislació sobre prevenció del blanqueig de capitals. La llei anterior de l’any 2003 va meritar veritables problemes d’interpretació i solució d’aquest conflicte.

Ha de quedar clar que sense l’existència del secret professional i un curós seguiment del principi de confidencialitat, ningú podria consultar l’advocat, tenint present que l’obligació de guardar secret ni té com a destinatari l’advocat –que no és el seu beneficiari- sinó al client, i és aquest que constitucionalment té dret a la seva defensa i la seva intimitat (molts articles i molta literatura s’ha escrit sobre l’equilibri entre aquells deures i obligacions). Òbviament ningú pretén que amb el secret professional l’advocat pugui convertir-se en còmplice del seu client (blanquejador o terrorista). En el cas contrari, tot el pes de la llei i sancions deontològiques han de caure sobre l’advocat també.

La qüestió és si l’advocat ha de procedir en tot cas a transmetre les dades de les irregularitats comeses per un seu client al Servei Executiu de Prevenció de Blanqueig de Capitals o si el deure de guardar secret i confidencialitat l’empara a no fer-ho.

Doncs bé, l’advocat, amb la llei actual que és la 10/2010, de 28 d’abril, que porta per títol “de prevención del blanqueo de capitales y de la financiación del terrorismo” (que va entrar en vigor el 30 d’abril de 2010), segueix obligat a guardar el secret professional. Altra cosa és la seva responsabilitat quan en activitat subjectes a la llei, l’advocat hi intervingui en activitats de blanqueig de capital o terrorisme actuant en nom i per compte del client o simplement per compte del client (aquest darrer matís és una de les diferències de la llei).

Amb tot, l’obligació de guardar secret professional amb el seu client, no empara tampoc ni l’excusa de l’obligació de comunicar amb aquell servei, quan la finalitat de l’assessorament jurídic sigui el blanqueig o el finançament del terrorisme, en quins cassos l’advocat ha de comunicar-ho i alhora ha d’abstenir-se d’assessorar amb aquella finalitat, ja que llavors ell mateix incorre en col·laboració amb aquelles conductes.

La normativa legal –lleis de 2003 i ara 2010 citades- imposen un seguit d’obligacions  no només als advocats, sinó també a altres “operadors jurídics” com són el notaris.

A falta del desenvolupament reglamentari de la llei, podem dir que a l’actualitat advocats i notaris, hem de valorar molt bé els actes o operacions jurídiques en les que professionalment participem, la qual cosa té una justificació social i ètica, a més de la legal, però ha de quedar clar que l’obligació de guardar secret professional per als advocats segueix existint i que els nostres clients poden estar ben segurs que la seguirem mantenint i complint.