Amagar béns per impagar pensions

18 agost 2011 por Joan Planas

És sabut que hi ha gent –i no poca- que davant la obligació que té de pagar deutes, fa de la seva vida un frau continu, amagant el seu patrimoni i posant-lo, a vegades, a nom de tercers.

L’Audiència de València ha condemnat a un home a un any de presó, així com també ha condemnat a la seva parella com a còmplice necessària, pel fet d’haver amagat el seu patrimoni per tal de no pagar a la seva exdona  la pensió a la que havia estat condemnat per abandonament familiar.

No és una novetat, però l’actualitat fa que aquesta sentència sigui motiu de comentari.

Avui en dia el nivell d’informació econòmica que es pot tenir sobre una persona és alt. Així, si algú és propietari de qualsevol immoble (pis, pàrquing, casa, solar, oficina o local) és molt fàcil d’esbrinar-ne la titularitat. Obtenir informació sobre comptes corrents, dipòsits bancaris o situació laboral o professional d’una persona, és més difícil, però quan s’ha de procedir a executar judicialment (com és el cas que ens ocupa) per un deute, les dificultats desapareixen doncs els Jutjats, concretament els secretaris judicials tenen la clau per obrir totes les portes de la informació, ja sigui via accés a dades de la Seguretat Social o bancàries (per cert, avui en dia la majoria de secretaris judicials ja són dones i no homes, dada important, com pràcticament ho són els jutges, etc).

Per aquest motiu, una persona que tingui un deute i vulgui evitar fer-ne front inclusivament quan s’executa judicialment, necessàriament precisarà que algú l’ajudi i cooperi amb ella, deixant que els béns siguin posats al seu nou nom, aparentant així una titularitat patrimonial que no és real i convertint-se en testaferro.

És clar que aquesta és una conducta antisocial i tipificada per les lleis com a delicte. Efectivament el codi penal castiga amb penes de presó d’un a quatre anys i multa de 12 a 24 mesos (art. 257 CP), la persona que aixeca els seus béns en perjudici dels seus creditors, o la persona que per defraudar els seus creditors fa actes de disposició patrimonial que dificultin o impedeixin l’eficàcia d’un embarg existent o previsible.

En el cas que ens ocupa, el deutor, per evitar tenir patrimoni sobre el que la seva exdona podés cobrar una pensió reconeguda judicialment per abandonament familiar, adquiria bens, però a l’hora d’escripturar-los es posaven a nom de la seva nova parella.

No és un cas únic, no ja en matèria d’impagament d’obligacions familiars, sinó que és ben usual en altres supòsits (per exemple deutes derivats de responsabilitats empresarials que aprofitant la crisi general s’amaguen en operacions estranyes).

Desconeixem els detalls del cas concret sobre el que ha sentenciat l’Audiència de València, però sí cal manifestar que en termes generals imposar una pena d’un any de presó sembla raonablement massa poc, tenint present que la condemna a presó no serà efectiva i tot quedaria –si és el cas- en un nova sentència condemnatòria per a qui ja en tenia d’altres a l’espatlla (abandonament familiar i imposició de pensió per aquest motiu).

Finalment dir que en tots els casos en que s’imposa el pagament de pensions, quan l’obligat realment no les pot pagar per que la seva economia li impedeix, hi ha processos de revisió de la quantia.

Cal tenir-ho tot ben present.