Arbitratge, justícia privada i eficiència?

26 agost 2010 por Joan Planas

L’existència de mediadors i àrbitres, cadascun amb la seva competència i funcions, ha estat sempre necessària. Però moltes vegades des dels mitjans de comunicació  des dels àmbits empresarials es vol magnificar aquella seva existència.

Fa pocs dies es destacava que la “justícia privada s’afiança”. I per a sostenir-ne aquesta afirmació es valorava que des de la fundació l’any 1988 del Tribunal Arbitral de Barcelona (TAB) ha resolt prop de 1.500 assumptes (en 22 anys, és a dir, una mitja de 68’18 assumptes per any, tot i que en realitat han estat 1.352 assumptes, amb el que la mitja per any real és de 61’45). Si tenim en compte que qualsevol dels jutjats de primera instància de Terrassa a l’any han de resoldre entre 2.500 i 3.000 assumptes (cada any!), els resultats del TAB hem de considerar-los ben pobres (només en el 3% dels assumptes, és a dir, 40 del 1.352 assumptes es van resoldre en català).

Fa anys que es pregona des del món institucional les bondats de l’arbitratge com també es fa de la mediació.

No sóc contrari ni a una activitat ni a l’altra, però és clar que quan les veus que el volen impulsar l’enfronten de cara a valorar la seva “eficiència” per contraposició amb la “lentitud” dels processos judicials, la realitat és ben altra.

Segons el propi Tribunal  Arbitral de Barcelona, aquest tribunal és una institució neutral que “administra” l’arbitratge, és a dir, gestiona que un arbitratge es pugui portar a terme. Comença examinant la procedència de l’arbitratge en base exclusivament a l’existència d’un contracte o clàusula arbitral abans d’iniciar-lo. Nomenarà a través de la seva Junta de Govern la persona que al parer de la majoria dels membres de a Junta sigui la més idònia per ser l’àrbitre i s’ocuparà de que l’arbitratge es desenvolupi adequadament efectuant un control de qualitat formal del laude. La fase més crítica es la d’elegir a l’àrbitre, però això només té lloc si les parts no es posen d’acord sobre el seu nomenament.

Durant anys s’ha inclòs en molts i molts contractes una clàusula de submissió arbitral, en el sentit que en cas de conflicte entre les parts, aquestes es sotmeten a la decisió del Tribunal Arbitral.

Les diverses circumstàncies econòmico-socials que des del 1988 fins avui han anat esdevenint, inclusivament l’actual de crisi, si les parts en conflicte haguessin cregut en la institució arbitral que és el TAB, avui aquest no donaria l’abast, i serien més de 1.500 assumptes anuals, els hi puc ben assegurar (l’arbitratge no s’esgota en els Tribunals Arbitrals sinó que hi ha una llei que permet a les parts el nomenament d’un àrbitre de confiança de les parts fora de tota institució).

Crec, amb tot respecte pel TAB, que quan s’enalteix l’eficiència i afiançament d’una institució com aquesta, quan ja porta 22 anys funcionant, no s’hi val amb fer cants al sol, sinó que hem de tocar de peus a terra, valorant cadascú pel que fa (en aquest sentit fa un temps una jutge –pencaire com molts d’altres-  em comentava un cert malestar per aquest enaltiment perquè sempre comporta una comparació sense xifres amb la feina dels Tribunals de Justícia).