Comptes, llibretes i herències: De qui són els diners?

Article publicat el 4/12/2003

Els advocats que ens dediquem al món patrimonial és molt freqüent que ens consultin sobre temes hereditaris i moltes d’aquestes vegades qui ens consulta dona com a suposades diverses qüestions, errònies, sobre els comptes corrents i  les llibretes del difunt.

Un dels cassos més normals és que la gent quan es fa gran i comença a perdre mobilitat o comença a dependre d’algun fill, filla o familiar, tingui interés en que alguna d’aquestes persones de la seva confiança tingui la possibilitat d’anar al Banc o a la Caixa a fer-li alguna gestió i la més freqüent serà la de treure diners.

Doncs bé, aquesta situació, té dues maneres de resoldre’s. La primera i més correcta, és que la persona gran, tingui donada autorització a aquella de la que depèn, de cara a què aquesta pugui realitzar aquelles operacions. La segona, que és per la que s’opta moltes vegades sense saber-ne les conseqüències, és la que consisteix en que s’obri un compte o llibreta, amb els diners de la “persona gran” i en siguin titulars totes dues o més persones.

La simplicitat d’aquesta segona opció, fa que sigui força comuna i a més és atractiva pels treballadors de la banca, doncs implica obrir un nou compte i dipòsit, amb la qual cosa l’oficina és com si hagués aconseguit ampliar les seves operacions i eficàcia (quan aixó només és així en el món virtual). A més, facilita la gestió del banc o caixa, ja que d’aquesta manera no ha de vetllar per la veracitat o no de les disposicions que es facin al compte respecte de les autoritzacions (no ha de controlar aquestes).

Però quan s’opta per aquesta modalitat, la gent no sap massa bé quines són les conseqüències que pot tenir. Unes fiscals (que no ens ocupen en aquest comentari)  i d’altres sobre la possible transmissió de la propietat dels diners.

Doncs bé, per mentre la “persona gran” és viva, les disposicions que es fan del compte o llibreta tenen una importància relativa.

Però el cas és que moltes vegades, aquella persona de la que es depenia, quan s’ha mort l’altra, acaba per creure o per entendre que els diners dels comptes o llibretes són també de la seva propietat o que ho són a proporció del nombre de titulars. I aixó enverina forces herències o és causa directa de malestars, fins al punt que no han estat poques les ocasions en les que els tribunals, inclussivament el Suprem, s’han hagut de pronunciar a aquest respecte.

Els Tribunals, llevat dels cassos en que els comptes o llibretes oberts a nom de dues o més persones han mantingut al llarg del temps ingressos corresponents a totes elles, han deixat clar que el fet de ser dues o més persones cotitulars d’un compgte corrent o llibreta en cap cas implica que s’hagi transmés o adquirit la propietat del saldo, sinó que la titularitat indistinta té, respecte del Banc o Caixa d’Estalvis, un efecte que és el que qualsevol dels titulars té totes les facultats de disposició i per tant el Banc o caixa no ha de preocupar-se d’aquest extrem. Però pel que fa a les relacions internes, és a dir, a les relacions entre cotitulars o entre els hereus d’un dels cotitulars i l’altre o altres cotitulars, el fet que el compte o llibreta sigui oberta a nom de vàries persones no pressuposa en absolut que el saldo sigui copropietat de totes elles, ni molt menys, com tampoc que pressuposi l’existència d’una voluntat de donació per part d’un cotitular respecte d’un altre (a aquest respecte i d’entre d’altres són suficientment expressives les sentències del Tribunal Suprem de 15/12/1993 (sala  Civil) esta circunstancia es más bien operativa para la dinámica del contrato; lo que influye y determina «prima facie», en lo referente a las relaciones del depósito que se lleva a cabo, es que cualquiera de dichos titulares ostenta facultades de disposición frente al banco, bien individual o conjuntamente, pero no establece la existencia de un condominio y menos por partes iguales, ya que éste lo fijan las relaciones internas de los titulares y más concretamente en razón a la originaria pertenencia de los fondos depositados y así lo ha declarado esta Sala en S. 8-2-1991 (RJ 1991\1156), que cita las de 24-3-1971 (RJ 1971\1447) y 19-10-1988 (RJ 1988\7589), así como la de 23-5-1992 (RJ 1992\4280), lo que permite que pueda decretarse la exclusión y ajenidad de quien sólo figura como titular bancario y no demostró tener participación personal y directa en la propiedad del dinero depositado, conforme sucede en el caso de autos).

Aquest tema, enrareix tant les relacions entre hereus -quasi sempre germans i germanes- que no són poques les famílies quina unitat no acaba suportant una herència. Per aixó, potser seria convenient que bancs i caixes fèssin un esforç per deixar clara a la gent aquesta situació, doncs estalviaria força mals de cap (tot i que segurament no es feina d’ells fer-nos d’aspirina, i potser el lector se l’haurà de pendre quan acabi de llegir aquestes ratlles o quan pensi que no hem parlat de les conseqüències fiscals que pot tenir tot aixó).

Categories: Herències.