Desnonaments i electoralisme

20 octubre 2011 por Joan Planas

No tractem avui dels desnonaments fruit d’una execució hipotecària, que tenen un altre tractament, sinó dels desnonaments que tenen el seu origen en el fet que el llogater deixa de pagar la renda.

L’objecte de comentari és la pràctica de marejar la perdiu que fan els governs i les corts espanyoles, sobre l’agilització de la justícia.

El fet que Espanya hagi estat el país amb menys lloguers del segle XX, no és degut a que genèticament els espanyols siguin propensos a la propietat, sinó a l’existència d’una normativa sobre protectora dels lloguers i contrària a la propietat. Des del 1985 fins avui, en millorar la normativa sobre arrendaments, suprimint pròrrogues forçoses i donant major llibertat de contractació (fixant però un contingut i drets mínims i irrenunciables dels llogaters d’habitatges dins els primers 5 anys d’arrendament), ha facilitat una major contractació, que avui en dia és notòria.

Ara bé, al costat d’aquesta línia, s’havia de millorar la normativa processal, és a dir, facilitar el procediment quan un llogater deixa de pagar, doncs si aquest procés és llarg i feixuc, el propietari –escamat- no tornarà a posar l’habitatge en lloguer quan aconsegueixi treure el llogater morós.

Es va millorar el procediment, sobre tot amb la Llei d’Enjudiciament Civil aprovada l’any 2000.

El llogater que no ha pagat se li facilita el dret a que pugui pagar quan sigui demandat judicialment i evitar així el desnonament, però aquest dret només el podrà fer servir una vegada (tècnicament és diu enervació). A la segona vegada que deixi de complir, aleshores en un nou procediment el propietari el podrà desnonar encara que pagui.

Aquesta situació va impulsar que en els casos que el propietari requerís al llogater de pagament i aquest no ho fes en els propers quatre mesos, aleshores podria instar el desnonament judicial impedint l’exercici del dret a enervar-lo (és a dir, encara que pagui va al carrer).

Amb ganes de protagonitzar portades de diari, un govern d’Aznar va impulsar la reforma –que aparegué a premsa i televisió d’immediat- dient que els desnonaments ara amb dos mesos es resoldrien. La manca general d’informació periodística va fer que ningú detectés que s’estaven referint –sense dir-ho- a reduir de 4 mesos a 2 el termini de preavís (no la duració del plet).

I ara l’11 d’octubre de 2011, el BOE ens regala la publicació de la llei37/2011, de 10 d’octubre, mitjançant la que el termini que primer era de 4 mesos i després de 2, es redueixi a 1 mes. És a dir, si el propietari requereix de pagament el llogater amb un mes d’anticipació i aquest no paga, si el demanda el llogater no podrà evitar el desnonament encara que pagui.

Però aquesta mesura, si es permet parlar clar, no serveix de res de cara a agilitzar el procediment i, a més, han estat inexistents els procediments fonamentats en aquest preavís, dels que tinguem coneixement.

Bé, en tot cas, serveixi el tema per informar al lector que la possibilitat existeix (tot i que avui els propietaris, atesa la situació econòmica que afecta als seus llogaters i a ells mateixos, són molt laxes en facilitar el pagament del lloguer, per la qual cosa potser els procediments emparats en la norma reformada seguiran sent inexistents).