Dissoldre societats mercantils

20 setembre 2012 por Joan Planas

Segons l’Institut Nacional d’Estadística, el número de societats mercantils de nova creació va créixer a tot l’Estat un 6’7% els darrer anys (comptat de juliol a juliol), de les que un 99’30% eren societats limitades i un 0’6 € eren Anònimes (la qual cosa ens dóna una pista important de l’escassa importància de l’increment, tota vegada que el capital social requerit per a les societats anònimes és ínfim).

El número de societats dissoltes en el mateix període va ser de 1.630 societats, és a dir, un 33’9% més que l’any anterior.

La dissolució d’una societat suposa, des del punt de vista jurídic, la seva mort. Aquest és un acte d’especial transcendència que la llei regula de forma acurada, doncs matar una societat, suposa aclarir que passa amb els seus actius i els seus passius.

Moltes vegades les societats no es dissolen, sinó que els seus administradors les deixen morir per inactivitat, esperant que es podreixin amb elles les esperances dels seus creditors de cobrar els deutes que han quedat impagats i penjats.

Segurament, si han estat legalment 1.630 les societats que s’han dissolt a tot l’Estat en un any, haurem de multiplicar per molt aquest número per saber quantes han estat aparcades a la vorera de l’economia, tirades i sense control.

Però és important tenir present, que aquesta forma d’actuar té una penalització jurídica important. La creació d’una societat mercantil suposa activar una ficció real, només existent en el plànol econòmic i jurídic, d’acord amb el qual es possibilita que pugui actuar-se econòmicament limitant les responsabilitats econòmiques al capital posat a la societat, de forma i manera que una correcta actuació de la societat, encara que tingui pèrdues (perque tenir beneficis, guanyar diners és una esperança econòmica en el món mercantil però no una certesa ni una obligació).

Però quan es deixa una societat a la vorera, agonitzant, despreocupant-se d’ella els que n’havien de tenir cura (els seus administradors), aleshores la llei castiga –entre d’altres maneres- aquesta actuació incorrecta dels administradors fent que aquests siguin responsables personalment dels deutes de la pròpia societat.

Malgrat els temps són magres per a tots, no són pocs els administradors socials que tiren la societat a les escombraries, sense dissoldre-la, esperant la seva putrefacció pel pas del temps i mantenint un patrimoni personal impol·lut.

Finalment, a banda del comentari anterior, és destacable que la Comunitat de Madrid va destacar com la que tenia el capital social mig subscrit més alt, amb 377.053 € i que també del total capital subscrit en la creació de societats mercantils, el juliol Madrid va concentrar el major percentatge, amb el 71’5% (l’activitat recentralitzadora de Madrid té efectes clars en l’àmbit econòmic, que mereixerien molts més comentaris).

Per tant, quan ens trobem una societat tirada el carrer amb deutes pendents, potser val la pena reflexionar sobre si hi ha o no possibilitats de perseguir els seus administradors.