Divorci, herència i fiscalitat

11 febrer 2010 por Joan Planas

La fiscalitat, és a dir, el que paguem al Tresor, sigui de la Generalitat, de l’Estat o de l’Ajuntament ( el tresor mai és nostre), s’ens ha convertit en una veritable obsessió, sobre tot per als catalans (desgraciats de nosaltres).

En matèria d’herències a l’actualitat, tota l’atenció la tenim centrada en la tributació, amb analitzar quines són les opcions millors que hi poden haver per tal de –sense defraudar- pagar el menys possible (màxim quan la gent s’ha adonat del galopant greuge comparatiu existent entre les herències dels catalans i les dels no catalans, dins de l’Espanya solidària). L’atenció no ha disminuït pel fet que el Govern de la Generalitat hagi realitzat una menys que tímida reforma de l’impost, sinó que aquesta ha servit només per ensorrar i desactivar la campanya contrària a l’impost (aquests dies assistim a una campanya de desactivació propagandística a favor de l’impost).

En matèria d’herències, per tant, pràcticament tot el tema està centrat en aquest aspecte importantíssim, però que fa realitzar planificacions que en molts cassos no sabem si al marge de la fiscalitat (i també comptant amb ella) seran les més interessants.

Contràriament, una altra qüestió força important per als que les pateixen, no és objecte de la mateixa atenció fiscal, sinó que aquesta és secundària (fins que cauen les garrotades dels Tresors). Estem parlant de la fiscalitat en matèria de trencaments o ruptures matrimonials.

L’existència actualment d’una legislació que es fonamenta en la llibertat total tant en ordre a casar-se com en divorciar-se, fa que s’hagi alliberat tota la problemàtica de justificar el divorci (per simple dissentiment unilateral), centrant-se en els aspectes convivencials, els fills i posar en ordre el patrimoni.

Però força vegades aquesta concentració i repartiments de patrimonis, fa perdre de vista les conseqüències fiscals de la ruptura matrimonial.

És a dir, inversament al que succeeix amb les herències, en els divorcis la planificació fiscal acostuma a ser molt minsa, centrada en el “això és teu i això és meu”.

Cal doncs tenir present aquest aspecte, doncs a vegades les ganes de divorciar-se ràpid i deixar-ho estat tot (que poden estar ben justificades), fan rics als Tresors de l’Estat, la Generalitat o l’Ajuntament (mai tampoc al nostre tresor).

I això és igualment important quan es tracta de matrimonis subjectes a ganancials o al règim català de separació de bens (fins al punt que en els Convenis de Divorci és difícil veure massa referències a les possibles contingències fiscals prèvies al Divorci o a les que siguin conseqüència d’ell).

A tenir-ho en compte!