Factures i terminis de pagament

6 gener 2011 por Joan Planas

La nova llei que estableix mesures contra la morositat (llei 15/2010), ha estat força comentada pel que fa referència als terminis màxims de pagaments per part de les Administracions públiques als seus proveïdors (hi varem fer referència i realment en aquest cas les administracions s’han fet un trajo a mida amb unes disposicions transitòries que impliquen que fins a partir de l’1 de gener de 2013 no hauran de pagar dins els 60 dies, com passa entre les empreses entre elles mateixes). A recordar que si l’administració incompleix el pagament amb el contractista, aquest ha de presentar un escrit a l’administració morosa reclamant el pagament i interessos de demora. Si l’administració no contesta en un mes, ja es pot formular un recurs contenciós-administratiu  contra la inactivitat de l’administració, demanant com a mesura cautelar el pagament del deute (que sàpiga el lector que aquests tribunals ja van col·lapsats avui i que difícilment es podran complir els terminis judicials, com ja sabien els legisladors quan redacten aquestes “lleis-parany-cara-la-galeria”.

Però pel que fa a les empreses privades, per la seva importància legal, seria interessant que els responsables de les empreses tinguin present que en relació als contractes entre empreses privades que s’hagin firmat després del 7 de juliol de 2010 (data d’entrada en vigor de la llei), es fixa com a regla general un termini de pagament de 60 dies naturals que es compten a partir de la recepció de les mercaderies o la prestació de serveis de què es tracti. És a dir, no es comença a comptar el termini des de l’emissió de la factura, sinó des de l’entrega del producte o prestació del servei. Tinguis en compte que en el cas d’empreses constructores d’obra civil (és a dir que treballin per a administracions), la llei permet acords “excepcionals” de fins a 2 anys de termini màxim per a pagar als seus proveïdors i/o subcontractistes. Fixa també la llei que aquest termini que és el màxim pactable, de forma que si per evitar-lo, una empresa vol imposar a l’altra tripijocs com descomptar els dies festius o els de vacances, per tal d’allargar els terminis, el pacte es tindrà com a nul (en dret la llei pot imposar aquest tipus de clàusules que en diem d’ordre públic, és a dir, fora de contractació).

Això té una excepció important: Pel que fa als productes d’alimentació frescos i peribles, el termini màxim de pagament és de 30 dies naturals (els que ja comencem a tenir “anyets” encara recordem com grans hipermercats van guanyar molts diners amb l’ètica comercial dubtosa de cobrar al comptat dels client finalista i pagar a molts dies de termini als seus proveïdors, disposant així d’un capital aliè amb el que van fer-se financers tan importants com galtes).

Pel que fa al termini de presentació de la factura per part del proveïdor, la llei determina un termini màxim de 30 dies a comptar de la data d’entrega efectiva de les mercaderies o dels serveis prestats, podent agrupar factures sempre que no abastin un període superior a 15 dies (quan s’agrupen les factures, el termini màxim es computa iniciant-lo a la data corresponent a la meitat del període).

Bé, potser avui no és el dia massa indicat per a llegir aquest article.

Però com que el tema s’ho val, faria bé el lector que estigui pensant més amb els Reis que en la facturació, de guardar-lo i llegir-lo amb més calma.

Aquest any pot fer-se molt llarg per a les empreses i com més informats anem tots plegats, millor.