Federalisme asimètric amb purpurina

27 setembre 2012 por Joan Planas

logo-diari-terrassa25

És pública la desorientació política de la direcció del PSC-PSOE que encapçala l’Alcalde de Terrassa. Primer s’obstina en negar la independència com a opció. Atesa la desafectació que pot portar a les seves bases anuncia que els independentistes tenen cabuda dins el PSC-PSOE (el que no explicita és on caben, al calaix dels mals endressos?). El canvi esdevé quan aquest partit veu que a Catalunya el propi partit quedarà en mans del PP i de Ciutadans.

Però, el secretari general del PSC-PSOE  persisteix en parlar de federalisme asimètric. (l’article 16 dels Estatuts del PSOE explicita que el partit en tot el territori ha de portar “necessàriament “ les sigles del PSOE, per bé que  a Catalunya deliberadament amaguen per vergonya inconfessada).

Però diu això i es queda tan ample, sense explicar al ciutadà de què parla. El federalisme simètric –és el federalisme per antonomàsia-  i es fonamenta en igualtat de competències, de forma que cada territori té els mateixos poders sobre aquest. L’asimètric –que és un engany de pagesos- disposa que en un Estat, un o varis territoris tenen més atribucions que la resta. Una semblança d’aquest darrer és un Estat espanyol amb autonomia només per a alguns territoris. El federalisme simètric no necessita explicació.

Per tant, caldria que el secretari general del PSC-PSOE deixi clar que –com diu el Pompeu Fabra- el seu “federalisme asimètric” és de purpurina, el colorant vermell textualment extret de la roja, d’autonomia sense poder en igualtat.

A Catalunya el PSC-PSOE és fruit d’un pacte estrany. El socialisme català dels Molas i companyia va pactar amb el socialisme espanyol la seva supervivència, fingint l’existència d’una organització independent, quan en realitat és un apèndix del PSOE, sense el que no té ni personalitat pròpia, per bé que ho  disfressa jurídicament en els seus Estatuts (on expressa també que el seu nom és PSC-PSOE) .

El PSC-PSOE que així l’hem de denominar per no ferir el PSOE ni al PSC-PSOE, és fruit de la temença dels socialistes catalans de ser fagocitats en la transició pels socialistes espanyols i aquesta, si és permès fer una anàlisi breu, és una sinopsi de la seva història.

Jugar en aquest plànol a les famoses puta i ramoneta, ha acabat prostituint políticament el PSC, que ja no sap ni on va i que no vol reconèixer que no és ningú. Tot el que pugui dir el seu secretari ara, serà sempre un seguidisme vergonyant del PSOE (un exemple proper va ser fer veure que es van equivocar quan van votar pel corredor central de l’AVE contra el Mediterrani és de claca i pandereta). Qui mana al PSOE són els coronels del centralisme, exactament igual que al PP (només que aquest no ho disfressa). El PSC-PSOE admet per exemple que l’Alfonso Guerra faci befa de l’Estatut de Catalunya, aprovat pel Parlament de Catalunya, rient en públic sobre l’estat paupèrrim en que ha quedat després de passar per la Comissió del parlament espanyol.

El “federalisme asimètric” és nacionalisme espanyol amb polsim de purpurina.

L’opinió pública es pregunta, clamorosament, on son els socialistes catalans? No els que viuen i treballen a Catalunya –amb o sense pressupost públic- sinó els que volen que Catalunya tingui un reconeixement nacional i estatal?