Futur de la Intermediació Immobiliària

17 maig 2012 por Joan Planas

Cau a les meves mans fa un parell de dies la nova Revista dels Col·legis i l’Associació d’Agents Immobiliaris de Catalunya (“IMMOSCÒPIA”), de realització i presentació molt acurades (cal felicitar al Col·legi d’Apis i al seu president Sr. Joan Ollé, anima mater del Col·legi).

Al voltant d’anàlisi que tenen molt a veure amb el futur del sector immobiliari i també de la feina dels agents immobiliaris en general, l’esmentada revista em serveix d’excusa per a plantejar que bona part del futur passa per la tecnificació de la pròpia intermediació.

El mecanisme al que estem acostumats en cercar un immoble, és ajustar-nos o no al preu que s’ha fixat entre la propietat i l’agent immobiliari. Es van realitzant ofertes, totes singulars i individualitzades i no relaciones entre elles mateixes, quedant sempre a criteri de la propietat i l’agent l’ajustar el preu a la demanda (realment aquesta és la feina difícil que hi ha avui en dia, tota vegada que la mobilitat dels preus és constant i a més a la baixa).

Aquesta pràctica, única que coneixen els ciutadans, ja va ser intentada superar, amb no massa èxit i sense generalització, per les subhastes d’immobles a la xarxa.

En d’altres contrades, s’ha imposat i generalitzat entre els propis ciutadans, el sistema de subhastes dels pisos mitjançant l’oferta pública del producte del que es tracti (un pis, una casa, etc.) i fixant un temps determinat per tal que tots els interessats puguin realitzar les seves ofertes (també es pot ofertar a la baixa, però aquesta no compromet al venedor, encara que de totes maneres, si no es supera el preu inicial ofertat, sabrà ja quin és el valor real del producte al mercat en aquell moment i de veritat). Una vegada fixada la proposta de preu més alta, es fixa pot fixar un termini o una ronda –amb trucades directes entre venedor i compradors- als efectes de possibilitar la millora de l’oferta, i finalment s’adjudica el producte al millor postor.

Aquest sistema, naturalment que no acaba amb l’existència dels agents immobiliaris, però sí que redueix en molt la seva intervenció, ja que no és necessari  ni ensenyar la casa –tot es pot fer virtualment- ni caldrà després més intervenció de tercers, que no sigui per a la formalització de la operació (el comprador també es pot preocupar d’enviar qualsevol tècnic per tal que revisi el pis, casa, etc. i en comprovi el seu estat).

Naturalment que el sistema no és perfecte, però avui aquest sembla el futur més previsible, ja que el ciutadà s’estalvia bona part del cost d’intermediació (i també patirà un dèficit d’assessorament). La revista esmentada “IMMOSCÒPIA” en un dels seus articles, planteja possibles diferències entre dos sectors que compara (l’immobiliari i el de l’automòbil), destacant que l’immobiliari respon a inversió i el de l’automòbil a consum (l’objectiu és millorar la comercialització i els coneixements dels productes i veure com sabem, per exemple, més del consum d’un cotxe que no del d’una casa, quan el cost econòmic que té per al propietari és molt més important el darrer i incideix molt més en la seva economia familiar).

Per al ciutadà, més enllà de la diferència de preus dels productes immobiliaris normals i els de l’automòbil normals, tots dos productes són de consum.

Cal doncs que el sector de la intermediació es renovi, tenint present que la seva presència al mercat encara minvarà més en un futur proper.