Impost sobre els habitatges buits

30 juliol 2015 por Joan Planas

logo-diari-terrassa

Ja s’ha pulibcat la llei 14/2015, de 21 de juliol, de l’impost sobre els habitatges buits (DOGC 23/7/2015), que ha entrat en vigor el 24/7.

És aquest nou impost que gravarà els habitatges que hagin estat dos anys buits sense causa justificada, i en quedaran exemptes les persones físiques, les administracions i les entitats del tercer sector.

En el moment actual, aquest és un impost que pot tenir una àmplia aprovació social, però que té una configuració irregular, fins a cert punt esbiaixada, que el portarà a desaparèixer judicialment.

Tal com qui els escriu va manifestar en compareixença parlamentària de 25/2/2015 (vegis www.cambrapropietat.com), el legislador ha fet mans i mànigues per disfressar l’impost amb el que es vol gravar bàsicament a la banca i, per fer aquesta disfressa, l’ha embolcallat de moltes i diverses excepcions a la seva aplicació. D’entrada, si el legislador realment creia que amb aquest impost s’acabava el problema, el que hauria d’haver fet és abastar a tothom. Suposem una persona que tingui 30 pisos buits i una societat que també en tingui 30. I suposem també un Ajuntament que en tingui 30 o que una entitat del tercer sector en tingui 30. Doncs bé, tot i tenint-se cadascú 30 o més, només pagaran les persones jurídiques (les societats), en tinguin el nombre que en tinguin.

En la compareixença parlamentària, i els grups polítics presents que eren tots menys “Ciudadanos”, semblaven acollir la proposta, es demanava que s’apliqués a tothom establint un topall mínim (suposem 50 ó 25 pisos buits). El principi d’igualtat i de no discriminació fa que sigui difícil que les grans societat d’inversió immobiliària, siguin de la banca o no, puguin al·legar discriminació si això afecta a tothom a partir d 25 ó 50 pisos buits. Altrament, és difícil que socialment pugui admetre’s l’empara a propietaris –persones físiques o jurídiques- que tinguin 50 pisos buits durant un termini mínim de dos anys. Socialment no tindria contestació un impost que gravi aquest nivell de disfunció entre propietat i ús.

I, contràriament al que seria de sentit comú del qui escriu, els parlamentaris han tirat pel dret i han aprovat la llei tal com venia. Perquè, la gent sí que veu diferència entre una societat patrimonial familiar que perquè té 2 pisos buits que s’estan reservant pels fills o filles dels propietaris de la societat han de pagar i una administració pública que no ha de pagar tenint  cent ó més buits.

.D’altra banda, hi ha temes jurídics de fons, com és la determinació de la causa justa de desocupació? Perquè, és  justificable que els habitatges d’administracions públiques no compleixin una funció social? És admissible que un Ajuntament tingui gran nombre de pisos buits? Hauria també de considerar-se com a causa justificada de desocupació, la de manca de demanda efectiva acreditada mitjançant certificació emesa per un agent immobiliari inscrit al Registre administratiu d’aquests,  conforme que durant els darrers sis o dotze mesos, l’habitatge ha estat ofert al mercat per a llur ocupació en règim d’arrendament o contractació similar o anàloga sense haver obtingut demanda.

En una mateixa ciutat hi ha zones amb demanda i zones sense demanda.

Bé, aquesta és una llei que plantejarà força problemes que el legislador podia haver evitat, obtenint els mateixos resultats i el temps donarà o traurà raons, però hores d’ara sembla força clar.