Indemnitzacions i mala praxi sanitària
4 abril 2013 por Joan Planas
Llegeixo dues notícies jurídiques, que breument no em resisteixo a comentar i entrelligar.
En la primera, l’estadística oficial de l’administració de justícia xifra en 287 dies el que tarda en resoldre’s un plet (en tenir sentència, no en cobrar).
La segona és una sentència d’un Tribunal Superior de Justícia de Madrid d’aquest any 2013, en la que condemna per mala praxi sanitària al Servei Madrileny de la Salut, el d’una punció cerebral que es va realitzar a l’Hospital del Nen Jesús de Madrid.
La intervenció es va produir el 12 de novembre del 2007 i al 2013 es reconeix el dret del menor intervingut i els pares a una indemnització de 157.500 €.
Més enllà d’haver entrelligat ambdós temes pel seu vincle temporal, cal fer un breu comentari a la sentència “sanitària”.
El fet és que el menor objecte del plet, pateix danys neurològics per un error en una intervenció que se li va practicar (se li havia de fer un drenatge cerebral, però per un error en el marcatge de les dianes al cap per indicar el lloc de l’abordatge quirúrgic, se li va fer la punció en una zona errònia i es va extreure material cerebral sà). El resultat és que el menor pateix danys neurològics.
Éssent el tema tan fàcil d’entendre, per què tarden tant a resoldre’s problemes tant angoixants i delicats? Qualsevol lector convindrà amb mi que tècnicament és fàcil que el metge que va recomanar la intervenció, confirmés que el lloc no era l’indicat i a partir d’aquí fixar només l’import de la indemnització.
Però contra això, una vegada els pares van formular la corresponent reclamació patrimonial el 31 de juliol de 2009, la Comunitat de Madrid (com podria passar també a Catalunya), enlloc de contestar, calla, amb la qual cosa s’aplica el criteri del silenci administratiu negatiu. Davant la negativa (silenciosa, però negativa), els pares reclamen la indemnització davant el Tribunal Superior de Justícia de Madrid, tant per al menor, com pels perjudicis que a ells els ha meritat.
La sentència reconeix la mala praxi i estima que la indemnització ha d’abastar tots els danys i perjudicis soferts, inclòs el dany moral (del que properament parlarem), fins a assolir la seva reparació integral, incloent la indemnització del dany corporal causat.
Per cert, a diferència del que esdevenia abans, al nostre país cada vegada són més les reclamacions que s’interposen per temes de responsabilitat civil en matèria sanitària (certament aquestes reclamacions encareixen els pressupostos, però aquest no pot ser argument per desincentivar qualsevol reclamació, quan s’han produït danys i perjudicis certs).
