Indults, S.A.

8 agost 2013 por Joan Planas

logo-diari-terrassa

L’indult per part del rei del Marroc d’un pederasta, torna a posar sobre la taula aquesta figura.

L’indult és una causa d’extinció de la responsabilitat penal, que suposa el perdó de la pena (situació diversa a la amnistia , que suposa el perdó del delicte). L’indultat segueix sent culpable, però se li ha perdonat el compliment de la pena.

Aquesta és una figura que el governs fan anar amb alegria, amb la signatura del cap d’Estat, el rei d’Espanya en aquest cas, i que suposa la capacitat dels que governen de saltar-se la llei, les sentències judicials i la divisió de poders (no sé si en el cas del pederasta el rei tornarà a dir “lo siento, me he equivocado” com quan caça elefants, ¡però bé que lluïa amb les seves galtones per la televisió al costat del rei marroquí quan el presentador de la televisió comentava que el rei “s’interessava per diversos espanyols que complien pena a presons del Marroc”!).

Si en algun cas aquesta mesura pot tenir alguna justificació –més enllà de l’aplicació de la llei en casos de manca de proporcionalitat de les penes o de justícia exlege- és freqüent que els indultats ho siguin per motius que es fan estranys (per dir-ne d’alguna manera suau).

D’entrada cal tenir present que l’indult no està sotmès a normes, sinó que és absolutament discrecional o graciable (com la gràcia per la qual en Franco tenia el poder). És un llast de l’absolutisme, però que es concentra en el lloc on radica el poder espanyol, Madrid. A principis del 2013, el PSOE valencià volia fer investigar per la fiscalia un presumpte tràfic  d’influència en la concessió d’un indult a un conductor Kamikaze que va provocar un mort, pel fet que el fill del Ministre de Justícia treballa al despatx d’advocats que defensava al condemnat i del que és soci un advocat germà d’un diputat popular (vaja un perla el socialista que s’absté de valorar que feien els seus quan eren al Govern). I és que s’ha de voler només notorietat, ventar un tema així, quan és sabut que no pot haver tràfic d’influències del que és pura influència de “graciositat”.

L’any 2011, el Govern socialista, a la darrera sessió,  va indultar el número dos del Banc de Santander –Alfredo Sáenz- per una condemna del Tribunal Suprem respecte d’una causa endegada l’any 1994. En el mateix Consell de Ministres es va indultar a l’advocat Rafael Jiménez de Parga (mercantilista que va ser professor meu a la UAB els anys 1975) –germà de l’inefable Manuel Jiménez advocat, ex ministre, president del Tribunal Constitucional que tot i viure tota la vida a Catalunya com el seu germà, mai va parlar un borrall de català, que devia entrar al Tribunal Constitucional pel “tercio catalán” i que es va fer famoset per afirmar que quan a Catalunya no ens rentàvem, a Andalusia les fonts eren aromàtiques- i un directiu del Banesto, o a dos directius d’Ebro Azucarera condemnats per frau a fins a nou anys de presó. El llavors ministre Blanco, va negar-se a justificar els indults. El 2012 es va indultar a 5 mossos condemnats per tortures. Al darrer govern de l’Aznar, em sembla que a l’any 2000, es van concedir 1.400 indults (el Sr. Google els hi pot ensenyar un ampli llistat d’indultats).

Tot plegat és massa normal i no ho hauria de ser.

Com poden comprendre, si en aquesta secció tractem de temes que tenen a veure amb el món del dret, els indults ens cauen fora i només ho hem tractat per actualitat i vacances, ja que els indults tenen a veure tot amb les influències i el seu tràfec i res amb la Justícia.