La guerra de la fi del món

2 agost 2012 por Joan Planas

logo-diari-terrassa25

Al llarg dels trenta anys que faig comentaris en aquest diari, sempre m’ha semblat que durant el mes d’agost, sobretot al començament, cal donar-se un respir.

Si sempre els atabalo amb temes jurídics –que si herències, impostos, lloguers, etc.- avui goso fer-ho amb el comentari-recomanació d’un llibre prou conegut, però que fins ara no havia llegit, com és “La Guerra del fin del mundo” de Mario Vargas Llosa.

No cal presentació de l’autor, però sí fer esment que força gent l’ha descartat de les seves lectures, atesa la seva deriva anti-nacionalista (respecte de l’anti-nacionalisme català, perquè ell és tant aferrissadament espanyolista com peruanista).

De totes maneres, així com hi ha autors mediocres com l’Álvaro Pombo que s’entén que sigui fàcil descartar pels mateixos motius (llegeixi vostè “El metro de platino iridiado” i es convencerà que la bondat de descartar-lo és implícit al rave de la seva obra), en Vargas Llosa és un escriptor brillant que com a tal no es pot desmerèixer.

El llibre que els hi recomano, relata una història de finals del segle dinou, quan la pobresa al nord del Brasil esdevé una insurrecció dels desheretats, encesa per la flama d’un predicador, que a l’empara de pintoresques interpretacions bíbliques fonamentades en la més absoluta ignorància, però regada d’espiritualitat simplista que ratlla l’imbecilitat, troba en un poble misèrrim un ramat gregari àvid d’un líder.

Una obra mestra que farà gaudir tota aquella gent que cerca un llibre important i gran, també en tamany, per dedicar-hi unes bones hores (no és un llibre de butxaca i entrepà que en un parell d’hores tinguis acabat).

Però a més, quan escric aquestes ratlles m’assabento que avui mateix es fa públic el pressupost de l’exèrcit espanyol en què per primera vegada es preveu com a contingència específica la possible actuació en revoltes d’indignació social.

L’accés a la propietat per la seva socialització, amb l’accés també al crèdit hipotecari, i la necessitat de complir amb les corresponents obligacions de pagament, ha estat fins ara l’artífex de la pau social. La gent treballa i no es revolta perque ha accedit a una millora indubtable del seu nivell de vida i així merita també la necessitat de treballar per seguir mantenint el mateix ritme.

Quan –com ara mateix- creix el nombre de persones que perden l’habitatge –amb els trencaments familiars que això comporta- és previsible que la desesperança i manca d’oportunitats reals, ajudi a encendre focus d’insurrecció o revolta dels indignats.

Bé, em sembla que volent allunyar-nos de la seriositat del comentari, tornem a caure a la realitat.

Per tant, millor llegeixin el llibre i ja em diran.