La Legítima catalana

11 març 2010 por Joan Planas

La llegítima no és una institució exclusiva de Catalunya, però sí amb un contingut diferent d’altres territoris de l’Estat.

Quan parlem de llegítima, ens referim a un benefici que la llei atorga als fills del causant i, en el cas de premoriència, desheretament just, indignitat o absència, als seus descendents per representació i per estirps. Consisteix en una quarta part del valor dels béns de l’herència en el moment de la mort del causant, amb deducció dels deutes del causant i les despeses de darrera malaltia i d’enterrament o incineració (en defecte de fills i descendents, seran legitimaris el pare i la mare per meitat, sense que aquest dret s’estengui als ascendents de grau posterior).

El dret a la llegítima suposa, per al causant o testador, una imposició legal, una obligació i és, per tant, una limitació a la capacitat de testar.

Les modificacions que s’han introduït al Codi Civil de Catalunya, no canvien el concepte de llegítima, però sí que sembla limitar-se una mica la seva reclamació legal (un tema interessant és que la llei permet privar els legitimaris del seu dret a llegítima en cas d’“absència manifesta i continuada de relació familiar entre el causant i el legitimari, es és per causa exclusivament imputable al legitimari”).

Per tal de calcular l’import de la llegítima, evitant que possibles donacions en vida del causant puguin lesionar els drets del legitimari o legitimaris, al valor dels bens del causant, del seu cabdal relicte, afegirem el valor dels béns donats o transmesos  a títol gratuït (sense cobrar compensació)  pel causant en els deu anys anteriors a la seva mort (aquesta limitació a computar aquelles donacions o transmissions gratuïtes a 10 anys, és novetat). Aquest límit  temporal d’imputació no s’aplica al cas que el beneficiari hagi estat un altre legitimari.

Fets els càlculs anteriors, aquesta quarta part serà dividida entre tots els legitimaris, que pot atribuir el testador  a títol d’hereu, llegat, atribució particular o donació, o de qualsevol altra manera.

Qui ha de pagar la llegítima és l’hereu o hereus i les persones facultades per fer la partició, distribuir l’herència o pagar les llegítimes, segons ho hagi establert el testador. Els obligats al pagament ho poden fer en diners, encara que no n’hi hagi en l’herència, o en béns de a pròpia herència.

Es important tenir present que el legitimari (cada legitimari individualment en cas que n’hi hagi varis o conjuntament, si així ho volen fer), pot reclamar el seu dret de llegítima contra l’hereu que podrà exercir en el termini de prescripció de deu anys des de la mort del causant (això suposa harmonitzar el termini amb el general de prescripció en dret català, que és de deu anys).

És interessant tenir present que la llei prohibeix els actes de renúncia a la llegítima abans de morir el causant, així com aquells que poden perjudicar la seva reclamació (excepte pel cas dels pares com a legitimaris dels seus fills i no a l’inrevés).