La mort del llogater d’habitatge

1 maig 2014 por Joan Planas

logo-diari-terrassa

En matèria de lloguers, també en d’altres, els tribunals tenen criteris canviants (com la dona d’aquella ària “Rigoletto” del Giuseppe Verdi), que moltes vegades despisten a advocats, afectant negativament als clients. Avui blanc, demà negre i demà passat grisós. Durant anys s’ha mantingut el criteri, per exemple per part de l’Audiència de Barcelona, d’acord amb el qual, si es mor el llogater i aquest era casat, pel simple fet d’estar casat l’esposa pot seguir l’arrendament, entenent que el contracte de lloguer és un contracte “familiar”.  El criteri, en definitiva, és que el dret a prosseguir l’arrendament el tindria sempre –per sí mateix- el cònjuge o parella sobrevivent.

Des del 1964 fins ara, s’ha canviat més vegades de criteris que de lleis, fins al punt de crear una inseguretat jurídica en els propietaris i els seus interessos com a arrendadors.

El Tribunal Suprem, en una sentència recent (de fa tot just un any, doncs és de 22/4/2013), es carrega la sentència de l’Audiència de Barcelona a quin criteri fem esment (en la seva secció 13ª que és la que s’ocupa dels assumptes que en apel·lació, provenen de sentències de Terrassa, entre d’altres).

El cas que es discutia era el d’una vídua que, mort el marit, dins el termini de tres mesos a comptar de la mort d’aquell, no procedeix a notificar a l’arrendador  la defunció i la seva voluntat de continuar en l’arrendament, usant l’habitatge, en base al que tècnicament en diem “subrogació”.

La llei estableix aquest termini de forma taxativa. Però moltes vegades, davant del fet de la falta de notificació, els tribunals, sigui en jutjats de primera instància o de les audiències, resolent recursos d’apel·lació, adopten criteris d’interpretació extensiva, diríem que massa extensiva, de cara a protegir el dret del cònjuge sobrevivent a seguir en l’arrendament.

Per dir-ho d’alguna manera, on no ha tingut cura el cònjuge del llogater o llogatera difunt en complir els terminis legals, es fan càbales per sortejar la situació, per tal que no s’extingeixi el contracte i pugui prosseguir amb els seus drets el cònjuge o parella del llogater difunt.

I que diu el Suprem? Doncs que s’han de deixar tantes interpretacions i que s’ha d’aplicar la llei tal com aquesta estableix. Si no s’ha notificat la defunció dins dels tres mesos, el contracte s’extingeix i per tant l’arrendador pot demanar la devolució de l’immoble.

És un tema important, doncs s’ha de tenir present que són molt pocs els assumptes d’aquest tipus que arriben el Suprem (perquè sempre hi ha hagut Gallardons que impedeixen l’accés a revisar sentència en cassació) i aquesta sentència marcarà la pauta a seguir des d’ara per part dels altres tribunals (jutjats de 1ª instància o Audiències provincials).