La plusvàlua municipal al Constitucional

21 maig 2015 por Joan Planas

logo-diari-terrassa

Si hi ha un impost que mereixi els pitjors qualificatius com a injust, no equitatiu i desaforat, aquest és l’Impost municipal sobre l’increment de valor dels terrenys de naturalesa urbana (més conegut com a plusvàlua). Tothom està d’acord en què haver de pagar aquest impost, màxim quan hi ha hagut pèrdues en la venda o transmissió, és injust. Tothom no, doncs hem d’assenyalar que no opinen així els polítics que tenen el poder municipal (fins ara es feia pagar, també a Terrassa, als executats hipotecaris que tot i quedar-se sense el pis, mantenint el deute amb el Banc, eren objecte d’aquest impost, per bé que és cert, que si l’executat es despullava davant els nostres responsables polítics municipals i justifica ser més pobre que una rata, aleshores “magnànims” els responsables municipals li podien concedir un ajut amb el que pagar l’impost al propi Ajuntament).

Doncs bé, ja hi ha sentències sobre que no s’ha de pagar l’impost sinó hi ha hagut guany en la transmissió (per exemple del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya), però la novetat és que un Jutjat de Donostia (Sant Sebastià), concretament el contenciós-administratiu número 3, ha plantejat una qüestió d’inconstitucionalitat pel cas d’una empresa que l’any 2003 va comprar un immoble a Irun per 3’1 milions d’euros i que al 2014 va vendre el mateix immoble per 600.000 €.

Queda acreditada la pèrdua patrimonial i la inexistència de guany. En les sentències existents fins ara, que l’Ajuntament de Terrassa desconeix expressament, els tribunals eximeixen de pagament en aquest casos, pel fet que no hi ha fet imposable (si no hi ha guany, no hi ha plusvàlua; així de senzill).

La novetat està en que aquest Jutjat de Donostia considera que la fórmula de càlcul de la quota a pagar és injusta, tota vegada que pot ser contrària a l’article 31 de la Constitució, que fonamenta el sistema tributari en el fet que “tothom contribuirà al sosteniment de les despeses públiques d’acord amb la seva capacitat econòmica, mitjançant un sistema tributari just inspirat en els principis d’igualtat i progressivitat que, en cap cas, tindrà abast confiscatori”.

Els Ajuntaments, també el de Terrassa, són conscients de l’abast confiscatori al que sotmeten als seus ciutadans en fer pagar aquest impost quan el ciutadà afectat ha perdut diners, però els és ben igual (no tenen en compte que quan deixin el poder o els treguin de la cadira a cop de vot, hauran de beure el calze agre i amarg de la seva injustícia).