La prova de paternitat (I)

14 octubre 2010 por Joan Planas

És sabut que hi ha hagut temps en els que es desconeixia la paternitat, el nexe entre la paternitat i la filiació. També és sabut que durant molts anys –a Espanya fins el darrer quart del segle 20 aproximadament- la paternitat era objecte de discussió residual pràcticament, doncs la distinció entre fills legítims i fills il·legítims implicava per a aquests la impossibilitat efectiva del seu reconeixement, ja que no suposava cap dret per a l’il·legítim.

I no és que els temps hagin canviat, sinó que afortunadament el que ha evolucionat és la legislació.  També és cert que la societat ha assimilat models d’organització “familiar” diversos. La paternitat no és avui necessàriament fruit d’una situació de família clàssica estable, sinó que les relaciones personals i l’obertura de relacions sexuals compliquen força vegades l’assumpció de la paternitat,  meriten dubtes importants sobre aquesta i a més afecten i molt als drets dels fills. Agradi o no aquesta és la situació (sense analitzar ni barrejar a més les situacions que poden derivar-se de concepcions o fertilitzacions in vitro)

El Codi civil de Catalunya, en el seu llibre segon estableix la regulació més novedosa, a resultes de la LLEI 25/2010, del 29 de juliol, relatiu a la persona i la família publicada al DOGC de  5/8/2010.

Si anem al seu contingut, aquest determina respecte de la paternitat matrimonial que es tenen per fills del marit els nascuts després de la celebració del matrimoni i dins els tres-cents dies següents a la separació, judicial o de fet, dels cònjuges o a la declaració de nul·litat o a la dissolució del matrimoni. Els fills nascuts després dels tres-cents dies següents a la separació judicial o de fet dels cònjuges són matrimonials si es prova que han nascut a conseqüència de les relacions sexuals entre els cònjuges. La mateixa regla s’aplica en el cas de nul·litat o de dissolució del matrimoni si es prova que les relacions han tingut lloc abans de produir-se aquests efectes. Si dins dels tres-cents dies següents a la dissolució o a la nul·litat hi ha hagut un nou matrimoni de la mare, es presumeix que els nascuts després de la celebració d’aquest matrimoni són fills del segon marit.

Si el fill neix dins els cent vuitanta dies següents a la celebració del matrimoni, el marit pot deixar sense efecte la determinació de la filiació declarant que en desconeix la paternitat. Aquesta declaració, que ha d’ésser autèntica, ha d’entrar en el Registre Civil en el termini dels sis mesos següents al naixement. Com pot entendre el lector, la existència de relacions extra-matrimonials dona molt de joc per a la discussió sobre la paternitat.

Però a banda, també es preocupa el Codi de la paternitat no matrimonial, que es pot establir per reconeixement fet en testament o codicil, en escriptura pública o davant la persona encarregada del Registre Civil, per resolució dictada en un expedient tramitat d’acord amb la legislació del Registre Civil, per sentència ferma en un procediment civil o penal.

En cas de paternitat no matrimonial es presumeix que és pare del fill l’home amb el qual la mare ha conviscut en el període legal de la concepció (però això pot ser difícil d’acreditar); o l’home amb el qual la mare ha mantingut relacions sexuals en el període de la concepció (i si en són  més d’un?); o l’home que ha reconegut la paternitat tàcitament (que pot no ser necessàriament el pare biològic)..

Atesa la complexitat de les relacions matrimonials, de parella –estable o no- que avui existeixen, és clar que les presumpcions de paternitat són avui objecte de força discussió i provoquen situacions que acaben debatent-se als tribunals.

Al proper dia entrarem ja directament a plantejar les qüestions: Qui pot impugnar la paternitat? Com es prova la paternitat a Catalunya?

Respecte de la maternitat, el tema és més clar. Com agradava recordar al professor Lluís Puig Ferriol quan als anys 70 ens impartia classes de dret català, el vell aforisme romà “mater semper certa est” segueix vigent. Respecte del pare, afegia sorneguer: “Aquí hi ha molt tomàquet”.