Limitar responsabilitats hipotecàries

3 febrer 2011 por Joan Planas

Hem comentat en d’altres ocasions que la legislació espanyol (art. 1911 del Codi Civil) estableix que el deutor, també el deutor hipotecari, respon dels seus deutes amb tots els seus bens presents i futurs, essent la hipoteca la garantia que es dona dels cobrament d’un crèdit hipotecari, que dona al banc o caixa una preferència per a executar el crèdit sobre aquell bé.  El deutor hipotecari respon il·limitadament dels pagament de la hipoteca amb tot el seu patrimoni (així ho estableix l’art. 105 de la llei hipotecària). Si no paguem la hipoteca, el banc  o caixa es llença sobre el pis i si no en té prou (i si el pis s’ha sobrevalorat això serà una evidència), podrà esquilar la resta de patrimoni del client (embargaments de sous, etc).

Una resolució de l’Audiència de Pamplona de 17/12/2010, confirma la sentència d’un Jutjat d’Estella, segons la qual, una vegada el Banc s’ha adjudicat la vivenda per un import quasi del 50% del valor de taxació, no té dret a seguir l’execució per la resta del deute (si per a costes i interessos).

La sentència, que endega una línia novedosa, suposa una interpretació benvinguda per als deutors hipotecaris, nefanda per a Bancs i Caixes, però que des del punt de vista jurídic creiem que no té fonament en la llei, sinó en una interpretació enginyosa. És la d’entendre que “l’adjudicació material de la finca al banc executant, cobreix més del principal reclamat…”, fonamentant impedir la resta d’execució judicial amb unes opinions extrajurídiques del Tribunal, com que la causa de la crisi és de “la mala gestió del sistema financer…” però alhora dient que “no volem dir amb això que el Banc X sigui el causant de la crisi econòmica…”. Els Tribunals no poden tenir opinions com uns vulgars comentaristes.

Aquest no és un país seriós, tal com apuntàvem en aquestes mateixes pàgines  (Diari de Terrassa de 6/9/2007), la solució passa per modificar la llei per a aplicar de forma imperativa l’art. 140 de la llei hipotecària, que ja preveu que puguin constituir-se les hipoteques  de forma que l’impagament del crèdit només afecti a una finca concreta (en aquest cas, habitatge) i que la responsabilitat del deutor hipotecari morós no afecti a la resta del seu patrimoni. És cert que això encariria el crèdit i dificultaria el finançament, però els Estats Units en això són més seriosos i la llei ho preveu com els hi dic.

Per bancs i caixes no s’ha realitzat en anys -que es recordi-  cap tipus d’operació d’aquesta.

Fer dependre el pes de la llei d’interpretacions enginyoses o capritxoses dels tribunals no és seriós, ni pels deutors, ni tampoc pels creditors, ja que quedarien sense empara ni seguretat jurídica (i ningú presta ni contracta amb un país que no hi ha seguretat jurídica).

La hipoteca limitada pot ser una molt bona opció, establerta legalment.