Lloguers que acaben el 31/12/2014

1 gener 2015 por Joan Planas

logo-diari-terrassa

Aquests darrers dies s’ha incrementat la campanya que alguns comerciants i botiguers han desenvolupat a Barcelona i que han intentat estendre a tot Catalunya (es va intentar també fer-la a la resta de l’Estat).

Es tracta, a criteri propi, d’un darrer intent, vergonyant, per tal de cercar l’empara del poder per mantenir el privilegi absurd d’uns quants sobre la resta. La llei d’arrendaments urbans de 1994, va donar un període transitori de fins a 20 anys (en algun cas especial inclusivament de 30 anys), per tal que els llogaters de locals comercials explotats per societats o bé per persones físiques que han seguit per subrogació feta a partir de l’1/1/1995, d’un arrendament, busquessin o bé arribar a un acord amb el propietari o bé busquessin un altre local on desenvolupar la seva activitat.

Un període de gràcia de 20 anys és exagerat, alhora que injust per als propietaris que han hagut de suportar per imposició legal uns llogaters forçosament (en la majoria de casos, si el llogater és persona física, el propietari haurà de suportar el llogater de renda antiga fins que es mori o es jubili, inclusivament després d’avui).

Sota la pretesa denominació de locals emblemàtics, aquests llogaters pretenen mantenir uns preus que són injustos, rendes congelades amb una actualització ruïnosa (d’altra banda no hi hauria cap propietari que els volgués fóra). En molts casos (que tampoc són tants al cap dels 20 anys), es tracta de locals en llocs preeminents,  que paguen rendes ridícules i venen els seus productes al mateix preu que els seus competidors, però amb un guany extra que resulta d’escatimar una renda justa i de mercat al propietari.

Si un comerç és emblemàtic, no tant per l’activitat que desenvolupa, sinó perquè es consideri que val la pena mantenir en l’imaginari col·lectiu, pot valer la pena catalogar perquè es mantingui la seva façana, l’aparador o els elements arquitectònics que els tècnics considerin. Però no ha de ser la societat en el seu conjunt ni l’arrendador o propietari en particular, el que resulti afectat en el seu patrimoni per tal que es mantingui una activitat privada, que en 20 anys no ha sabut treure rendiment del negoci que ha fet amb el seu producte i amb el que s’ha estalviat de renda.

En d’altres països, es mantenen locals normalment cèntrics, pel seu valor arquitectònic, paisatgístic, etc., però no és de rebut que s’hagi de mantenir  la bicoca del que ven les llaunes d’espàrrecs o escopinyes (per bones que sigui), a preus de mercat i pretén seguir amb el privilegi de pagar un lloguer injust.

El mercat és savi. Hom pot trobar a la nostra Rambla de Terrassa o en d’altres carrers cèntrics, activitats que l’economia i el boom immobiliari havia tret fora, i que ara es tornen a implantar (una ferreteria, fleques a go-go, etc.).

La societat no pot subvencionar els guanys extres d’activitats privades.

A Terrassa, Rubí, Sant Cugat i demés poblacions de la demarcació de la Cambra de la Propietat Urbana de Terrassa i Comarca, són molt pocs els locals que estan en aquesta situació (si el lector vol informar-se de la situació en què es troba el seu local, ho pot fer a les oficines de la Cambra, on els propietaris associats són informats individualitzadament i gratuïta).

Per tant, no es val fer un xantatge moral a la societat sobre si desapareixeran o no alguns comerços, doncs si en 20 anys no s’han sabut adaptar, s’ho han de fer mirar, potser és que la pròpia societat no els valora o no s’han sabut valorar.

Aprofito l’avinentesa per a desitjar-los a tots un Bon Any.