Minutes d’Advocats

27 gener 2011 por Joan Planas

En temps de crisi, els advocats ens sentim a dir respecte de la nostra feina i dels nostres ingressos: “Vosaltres rai, que encara teniu més feina”. En èpoques de “no crisi” també ens regalen les oïdes amb la mateixa cançó. Però, com és sabut, “el tu-rai” es va morir.

Quan als clients no els van bé les coses, no és possible que als advocats els hi vagin bé. És de pur sentit comú. No és el mateix que el client tingui més negocis, més assumptes, a què el client tingui més problemes. Més negocis i assumptes volen dir que al client és actiu i que aquests li generen ingressos o al menys treballa per a tenir més ingressos i desenvolupar la seva empresa o negoci. Per contra, tenir més problemes, vol dir que l’advocat haurà de compartir amb ell, amb la seva feina, les preocupacions del seu client, atendre’l i donar-li servei, però ajustat a les possibilitats actuals del propi client.

Recordo un advocat deu anys més jove que jo (no és terrassenc ni té despatx a Terrassa), que a més de ser molt actiu, simpàtic i treballador, era extraordinàriament ambiciós. Vaig coincidir amb ell en un parell d’assumptes en els que treballava per un despatx mitjanet de Barcelona (el titular del qual havia estudiat amb mi). Al cap d’un parell d’anys, coincideixo amb un altre assumpte amb ell. M’aclara que ja té despatx propi i que té cinc advocats que treballen per a ell (la seva dona llavors, no sé si ho segueix sent ara, també era professional liberal, del món de l’auditoria i molt pencaire). Un parell o tres d’anys després, torno a coincidir amb ell. Havia perdut frescor, potser per l’edat, continuava sent simpàtic i rialler, però no s’el veia content. M’explica que ara ja eren disset els advocats que tenia al despatx. Li vaig preguntar quantes vegades al dia dinava. Home intel·ligent, s’arrenca amb sinceritat i em diu: “El meu problema al matí, quan poso el peu a terra, es començar a cercar feina pels advocats del despatx, ja quasi bé no faig d’advocat, sinó que m’assemblo més a un representant que ha d’anar venent-se per mantenir el despatx”.

Aquest advocat, no s’en sentia com als inicis, perquè ja havia perdut el contacte amb els problemes dels clients, més enllà d’anar a manllevar  la feina per encarregar-la als seus advocats. Fa anys que no he tingut més contacte amb ell.

L’advocat, tant el que té contacte directe amb el seu client, com els mitjans i grans despatxos, han vist reduït el seu volum de feina –com els notaris i altres professionals- però en els despatxos la proporció “negoci-assumptes” respecte de “problemes”, s’ha invertit. Desapareixen en molts cassos els primers per només quedar dels segons.

I això naturalment que es nota als resultats econòmics dels despatxos. Però l’advocat de despatx unipersonal o amb pocs col·laboradors, segueix el contacte amb el client de forma directa i a voltes diària. Per contra, els  mitjans i grans despatxos, que ofereixen alguns avantatges als grans clients empresarials, han portat a terme una política molt allunyada de l’anterior pel que no són grans empreses, “agressiva” econòmicament per captar clientela i seguir creixent en nombre d’advocats. Ara toquen les reconversions del sector, reestructurant i prescindint de personal. La morositat afecta també als despatxos i segurament –no hi ha estudis- més als grans que als petits.

Bé, els lectors han de saber que també els despatxos d’advocats noten la crisi, que això el client –ara que els honoraris professionals són absolutament lliures- pot fer-ho servir si veu que l’advocat no s’adona d’aquesta realitat i a veure si entre tots aixequem una mica el país.