Modificar mesures de divorci

15 setembre 2011 por Joan Planas

En el comentari de la setmana passada varem comentar  que quan el matrimoni es trenca, un dels temes importants és el del reconeixement o no al dret a percebre una pensió per part d’un cònjuge a pagar per l’altre, i a més té dret o no a rebre una indemnització a banda d’una vegada reconegut, determinar la quantia.

També un tema important no de tipus econòmic –però si personal- és el relatiu a qui es queda amb els fills i com es reparteix l’obligació d’alimentar-los.

Totes aquestes qüestions són extraordinàriament importants i, com pateixen la major part d’ex-parelles, font de conflictes.

Però quan el Jutjat ja ha dictaminat sobre aquestes qüestions i les ha resolt, força vegades els ex-cònjuges modifiquen a la pràctica el contingut del que ha sentenciat el jutge, sense tenir present que aquestes modificacions, tot i acordades per les dues parts, han de ser ratificades judicialment.

Aquesta qüestió és la que a resultes del comentari de la setmana passada, m’han preguntat algunes persones, i d’aquí les presents ratlles.

En primer lloc, el jutjat competent que ha de resoldre és el jutjat de primera instància del lloc de l’últim domicili conjugal.

En segon lloc, tenir present que la llei ja preveu un procediment específic (art. 775 de la llei d’enjudiciament civil), sempre que hagin variat substancialment les circumstàncies existents quan es va acordar (per exemple canvis importants en els ingressos dels ex-cònjuge o la seva situació patrimonial). Hem de tenor present que inclusivament pel cas que aquests estiguin d’acord amb les modificacions, aquestes necessiten ser aprovades pel propi tribunal.

Aquest tema és absolutament rellevant, ja que si algun dia hem d’obligar a l’altra part a complir, no serà directament possible executar-ho judicialment –i per tant amb tota l’empara del jutge- si aquest no ha intervingut en el procés de modificació, ja que els acords entre ex-cònjuges no tenen força vinculant pel jutge (a més, en dret català s’estableix textualment que els pactes de renúncia no incorporats a una proposta de conveni –i per tant no ratificats judicialment- no són eficaços en allò que comprometin la possibilitat d’atendre les necessitats bàsiques del cònjuge creditor).

Òbviament, en totes aquestes qüestions, en tant que afecten les relacions personals i familiar més íntimes, i més encara si hi ha fills menors o incapaços en els que és obligatòria la intervenció del ministeri fiscal, la llei ha de ser curosa i habilitar procediments amb els que obtenir una tutela als drets dels afectats.

Els procediments i són i per tant una recomanació primigènia és assessorar-se degudament i saber que la intervenció judicial no és sobrera, sinó que a la curta i a la llarga és més que necessària i exigible per a vetllar per l’efectivitat dels drets que hi ha en joc i exigir el compliment de les obligacions corresponents.

A banda, fer el tràmit judicial és ben sabut que no ha de ser necessàriament contenciós (de barallar-se) sinó que la normalitat és el procediment de mutu acord.