Morosos i lleis

8 juliol 2010 por Joan Planas

S’ha publicat ja al BOE del dimarts d’aquesta setmana (BOE 6/7/2010), la llei que modifica la llei de morositat de 2004 (llei 15/2010, de 5 de juliol).

La llei s’ha aprovat, malgrat la oposició que va realitzar el PSOE al Senat i amb ella, en teoria s’ha de millorar la lluita contra la morositat.

Realment, si exemples faltessin per a veure com desaprofiten el temps els polítics, emmarcat en les seves lluites parlamentàries alienes al ciutadà, hauríem ideat una llei com aquesta.

Avui, per a les empreses i els ciutadans, el problema bàsic i principal és la crisi econòmica. La falta de diner –i tot el que desgraciadament encara hem de veure- fa que aprovar una llei sigui un cant al sol. Als darrers dos anys han tancat 4000 empreses a la Comarca.

Llegim la llei. L’objectiu  es reduir a un màxim de 30 dies el termini de pagaments en el sector públic (quin tip de riure). Però els parlamentaris estableixen que això es pugui aplicar a partir de l’1 de gener de 2013 (preguntes:  i si enviàvem als parlamentaris a casa sense sou ni prejubilacions fins a gener de 2013? això sí que ens donaria un altre tip de riure).

Per als pagaments entre empreses, el termini màxim establert és de 60 dies (ara ja plorem), establint-se un calendari transitori perquè s’acabi fent efectiva la obligació d’ 1 de gener de 2013 (tornem a enviar-los cap a casa fins al gener de 2013).

El problema per als petits empresaris i professionals és que avui no serveixen ni mètodes ni jutjats, pràcticament.

Matisem.

Respecte dels mètodes, tots els que sigui per prevenir la morositat dels nostres clients seran benvinguts, però com que el que volen empresaris i professionals és treballar, la màxima “per no cobrar millor no treballar” és de difícil aplicació. Sempre hem dit que si fos pels advocats el món no és mouria. Exigir moltes garanties als nostres clients pot deixar-nos sense. Per contra, no analitzar si assumim el risc és una follia. Cal intentar assessorar-se prèviament, però tenint present que volem que “el món es mogui”.

Pel que fa als jutjats, cal matisar que si tenim crèdits per cobrar, avui en dia el sistema judicial respon. És a dir, els Jutjats, en llocs com Terrassa estem de sort, funcionen adequadament (hem de reconèixer les coses com són, tot i que siguin perfectibles). Altra cosa és que quan tinguem una sentència judicial en  la que es reconeix el nostre crèdit, a l’hora d’executar-la no obtinguem el rescabalament que volíem (perquè el nostre client és insolvent, o ho té tot hipotecat o embargat, etc.).

Els temps són durs. Molt. Però hem de tenir clara quina és la situació.

Cal analitzar la solvència del nostre client, quines són les perspectives de cobrament si hem d’executar-lo judicialment, i a la llum de tot plegat acceptar o no la feina o servei.

Receptes màgiques no n’hi ha, llevat que no sigui la de forçar als parlamentaris a treballar en “coses de profit” i que es deixin de fer modificacions que només volen ser un pols a un govern que ja és “indesprestitjable”.