Pagar la llegítima

3 abril 2009 por Joan Planas

logo-diari-terrassa9Article publicat el 5/2/2009

 

Com és sabut, a Catalunya la llegítima és el dret que concedeix la llei a algunes persones,  a obtenir en la successió d’una altra, un valor patrimonial. Aquest dret legal suposa, per contra, una limitació per a les persones a disposar lliurement del seu patrimoni de cara a la seva defunció.

En el cas més usual, respecte dels pares, els fills i filles en són legitimaris, és a dir, tenen dret a la llegítima que es calcula en una quarta part, un 25%, de l’herència (per tal de veure diferències territorials, a Madrid la llegítima és de dos terços de l’herència). Aixó vol dir, en termes generals,  que podem disposar lliurement de les tres quartes parts del nostre patrimoni, però fem el que fem,  de la darrera quarta part, vulguem o no, en tindràn dret els legitimaris (a Madrid poden disposar només lliurement d’un terç, i  no dels dos terços restants, tot i que hi ha possibilitat de millorar a alguns hereus legitimaris).

La darrera regulació de les herències a Catalunya, i amb elles de la llegítima, va entrar en vigor l’1 de gener de 2009 (és la llei 10/2008, de 10 de juliol sobre Successions a Catalunya).

El legislador català, davant la possibilitat d’eliminar el dret a la llegítima, va optar per mantenir-ne el dret (hi ha un corrent cada vegada més gran, que advoca per a la seva supressió pel fet que avui en dia no compleix una funció social o no compleix la que històricament havia de satisfer). Posats a mullar-se, personalment els haig de dir que jo mateix seria pràcticament partidari de suprimir-la, tot i que hi tinc alguna recança.

Hem dit moltes vegades que força famílies no resisteixen l’adjudicació o el repartiment d’una herència. I aixó s’escau  en tipus de famílies, sigui quin sigui el seu grau de cultura, de benester o de creences.

El pagament de la llegítima i la problemàtica que merita tantes i tantes vegades n’és l’exemple més clar. A més, un tema important a tenir en compte, i que no és aquest el moment de tractar, però que produeix moltes discrepàncies de criteris, és com es valoren els bens que conformen l’herència i com es valoren bens que formant part de l’he’rencia puguin servir per a pagar la llegítima.

El dret a llegítima neix en el moment de la mort del causant i es transmet als hereus del legitimari (abans d’aquest moment no es pot embargar per deutes dels presumptes legitimaris, però sí després, la qual cosa és o pot ser recurrent en moment de forta morositat, i moltes vegades la gent no ho té en compte).

Doncs bé, una consulta força freqüent és ¿durant quan temps es pot reclamar la llegítima?

Són moltes  les vegades que en vida d’un dels pares, algun o alguns legitimaris es retenen de reclamar la llegítima, esperant a fer-ho quan falta el darrer dels pares. Doncs bé, el termini de prescripció de l’acció de reclamació de llegítima és de deu anys (però legalment,  atès que sovint la persona obligada al pagament és un progenitor del legitimari, s’estableix que el termini de prescripció se suspengui i no es comenci a comptar fins a la mort d’aquell).

És important saber, però, que fins que es produeixi el seu pagament (o prescrigui per transcurs del temps el dret a percebre-la), la llegítima merita l’interès legal des de la mort del causant, encara que es pagui en béns de l’herència, llevat que el legitimari convisqui amb l’hereu o l’usufructuari universal de l’herència i a càrrec d’aquest.

Aixó és així, per mentre que el causant no hagi disposat que la llegítima no meriti interès o n’estableixi l’import.

Tinguem en compte que, a l’actualitat, per a l’any 2009, tal com succeïa al 2008, l’interés legal del diner està fixat en un 5’50 %.