Les “meravelles” de les participacions preferents

15 maig 2012 por Elisabet Planas

Revista LLOCS – Maig 2012 – Número 19

En els darrers mesos s’ha parlat i escrit molt sobre les participacions preferents. I això és així, perquè l’Autoritat Bancària Europea (EBA) arran de la crisi ha endurit les condicions relatives al capital mínim d’alta qualitat que han de tenir les entitats bancàries (un 9%) i exclou d’aquest capital les participacions preferents, que fins aleshores tenien aquesta condició. Pels bancs i caixes, l’emissió de participacions preferents perd sentit, ja que no els computa com a capital d’alta qualitat; i a més, els convé convertir aquestes participacions que endossaven als seus clients en d’altres instruments que per contra, sí que es comptabilitzin com a capital (i així s’ha fet per molts bancs i caixes). Aquí és on s’obre la caixa de pandora.

Les participacions preferents són productes financers que per les seves principals característiques s’han de qualificar d’alt risc, i  que segons la MiFID (la Directiva 2004/39/CE que pretén millorar la protecció de l’inversor a través de la transparència, eficàcia i integració dels mercats) la seva contractació quedaria reservada a un perfil d’inversor gens conservador i que coneix el mercat financer. I és que les participacions preferents són emissions de deute, bons, que a qui les compra dóna una rendibilitat no acumulativa subjecte a l’existència de beneficis distribuïbles, que cotitzen als mercats secundaris i per tant és difícil pel client conèixer-ne la seva rendibilitat, sense drets polítics, sense venciment i amb la possibilitat de ser amortitzades (extingides) anticipadament a partir del 5è any de la seva compra. Aquestes són algunes de les seves “meravelles”. I es preguntaran qui podia comprar participacions preferents sabent-ne tot això, oi?

Com que als bancs i caixes els interessava tenir capital d’alta qualitat i com dèiem abans computava com a tal, venien el producte a tort i a dret a tots aquells clients de tota la vida, que confien en el seu banc o caixa, i sense fer gaire cas als testos de conveniència i d’idoneïtat que imposa la MiFID per protegir a l’inversor (estalviador consumidor). La polèmica està servida i es destapa que la contractació de participacions preferents ha incomplert la normativa en relació a la informació subministrada al client que ha de contractar, desatenent el perfil del client, incorrent doncs aquesta contractació en vicis del consentiment relatives a l’objecte. És a dir, com que no se sabia què es contractava, la voluntat de contractar no estava ben formada, estava viciada i, per tant, fa nul·la aquesta contractació.

Tanmateix, la nul·litat (o anul·labilitat) d’un contracte l’ha de declarar un Jutge o Tribunal, no és mai automàtica. Així doncs, s’hi haurà d’actuar i abans caldrà analitzar si la falta de consentiment (voluntat) podria provar-se per tenir èxit en la reclamació.