Prevenir la incapacitat

10 octubre 2013 por Joan Planas

logo-diari-terrassa

Tot i que n’hem fet comentari fa uns anys, hi ha temes que per la seva importància i el desconeixement general que els acompanya, val la pena tornar-hi a incidir.

No és cada dia, però sí que massa vegades els amics o familiars ens comentem que aquell conegut o saludat, resulta que té una malaltia que l’ha de dur a una situació irreversible d’incapacitació mental (els casos del polític i catedràtic Sole-Tura o més recent de Pascual Maragall ens són paradigma).

Sabem que avui per avui no podem resoldre el tema mèdic i a més no sabem si nosaltres mateixos en serem afectats. Però el fet és que si hom hi pensa una mica, i reflexiona sobre quina sigui la situació que haurà d’afrontar o ell o la seva parella (segons qui sigui el malalt) i com es resoldran els problemes d’administració del patrimoni (més petit o més gran), arribarà fàcilment a la conclusió que hem de preparar-nos.

Vivim més anys, però es poden fer molt llargs per als que ens envolten. I si a més de molt llargs, resulta que no hem previst res, malament, molt malament.

Què podem fer? Tinguem present que quan les malalties mentals avancen, no ho són d’un dia per un altre –normalment- sinó que són el resultat d’un procés. I que l’allargament d’una esperança de vida, sense qualitat de vida, implicarà moltes despeses que poden fer necessari vendre algun immoble o disposar de diners que puguin estar en dipòsits o altres formes d’estalvi. I si necessitem en un moment determinat liquidesa per pagar tanta despesa i ens trobem amb un estat de salut mental equiparable a la incapacitat, aleshores aquell patrimoni que necessitaríem moure o transformar, quedarà presoner de la maca de capacitat.

Sempre la llei ha permès que fem poders a alguna persona de la nostra total confiança i que aquesta pugui actuar per nosaltres. Però abans, si no estàvem amb capacitat, per més que hi hagués una escriptura d’apoderament, aquests poders no valien. Perque quan algú actua per un altre, se suposa que és perquè l’altre li ha donat la indicació o l’ordre de fer-ho. I si el que ordena no està bé, l’ordre no era vàlida.

Actualment però, de fa uns anys, la llei permet –si així s’ha previst en els poders- que  encara que la persona esdevingui incapaç, els poders tinguin validesa. S’ha de fer constar expressament que els poders subsisteixin en cas d’incapacitat sobrevinguda del poderdant, mentrestant el poder no sigui revocat per l’autoritat judicial –en un procés d’incapacitació que són tràmits farragosos- o pel propi poderdant.

Pensem que el poder el podem donar amb caràcter recíproc, com també a més d’una persona i fixar si són més d’una persona, que els apoderats hagin d’actuar mancomunadament (per exemple dos o tres fills alhora hagin de signar pel pare o la mare).

Cal doncs fer-ne alguna reflexió i a més hem de tenir present que el cost d’uns poders és ínfim i els avantatges inestimables si s’han de fer servir (ull però que cal tenir una confiança cega en les persones que apoderem).