Què és la llegítima?

10 octubre 2012 por Elisabet Planas

REVISTA LLOCS – Octubre 2012 – Número 23

Seguint la línia dels últims articles publicats, i per tant continuem parlant d’herències, avui tractarem sobre la llegítima, de la qual de ben segur que n’han sentit a parlar i, si és així, l’associaran a la idea que fins i tot aquell fill pròdig d’una família rebrà una part de l’herència.

El sistema successori català, així com l’espanyol (amb diferències importants que ja veurem), contemplen l’existència d’una figura que es coneix com la llegítima. Aquesta no és més que un dret d’origen legal que tenen determinades persones d’adquirir una part de l’herència d’una persona que ha mort pel fet de ser-ne familiar directe, en concret, per ser-ne fill (o nét si aquest fill va morir abans) o en defecte de fills, els pares. Així ho preveuen els articles 451-3 i 4 del Codi Civil de Catalunya, mentre que en el Codi Civil espanyol també es preveu l’existència de llegítima per al cònjuge vidu, és a dir, basada en una relació matrimonial amb el causant (la persona que mor), com estableix el seu article 807.

La part de l’herència que té dret a rebre el legitimari (o els que hi pugui haver dividint-se a parts iguals aquesta part) un cop detrets els deutes del causant, a Catalunya s’estableix en un quart (1/4). En canvi, el Codi espanyol preveu una llegítima que consisteix en dues terceres  parts (2/3) de l’herència; un valor certament més elevat.

I això és així tant si no hi ha testament i és la llei que determina qui ha d’heretar, com si n’hi ha i s’ha determinat clarament la voluntat del causant d’instituir uns hereus determinats. No els sembla un límit a la llibertat d’atorgar testament? No havíem quedat que podiem deixar el nostre patrimoni ordenat segons la nostra pròpia voluntat? La llegítima imposa certs i importants límits i només en pocs casos, com per exemple per desheretament exprés del causant, la aquesta no tindria efecte.

Doncs bé, desaparegudes, crec, les justificacions de la seva existència que històricament eren preservar la igualtat entre els fills per no beneficiar al primogènit, així com en la necessitat de dividir els grans patrimonis per tal que tinguessin accés al comerç; avui encara suposen una càrrega per l’hereu que no és ni fill, ni nét, ni pare, que haurà de respectar aquest dret i pagar als legitimaris aquesta quarta part de l’herència, convertint-se en deutor d’un valor que podrà entregar a qui li reclami, ja sigui amb diners o amb béns de l’herència a elecció, afortunadament, de qui es troba obligat a pagar-la.

Com veuen, la llegítima pot ser (i és, no els enganyaré) una font de conflictes quan s’obre una herència. Així doncs, els convido a reflexionar si no seria interessant plantejar-se’n la supressió si ha perdut la seva raó de ser. Suposo que hi haurà opinions de tots colors.