Reclamació de clàusula de despeses als SAC i inadmissió per prescripció o caducitat de les accions

22 març 2017 por Elisabet Planas

Des que recentment s’ha conegut la Sentència del Tribunal Suprem de 705/2015 de 23 de desembre (malgrat que es va dictar fa més d’un any no havia tingut ressò fins fa ben poc), molts són els usuaris de Banca que tenen un préstec o crèdit hipotecari i que s’acosten als nostres despatxos per consultar sobre la reclamació a la seva entitat bancària de la devolució de les despeses abonades al seu dia quan van formalitzar el seu préstec.

Aquesta Sentència del Tribunal Suprem declara abusiva i per tant, nul·la  la clàusula de despeses incorporada als préstecs hipotecaris concedits per BBVA. La resolució recau en un procediment instat per l’OCU en exercici de l’acció col·lectiva de cessació de l’article 12 de la Llei 7/1998, de 13 d’abril, de Condicions Generals de la Contractació (en endavant, LCGC) per il·licitud de la clàusula amb base a la seva nul·litat per abusiva, respecte a condicions generals de la contractació incorporades als préstecs hipotecaris (entre d’altres productes) de BBVA (i de BANCO POPULAR), entre les quals consta la clàusula de despeses.

El Suprem acull les peticions de l’OCU respecte a aquesta clàusula de despeses i entén que és nul·la per abusiva en virtut del següent:

  • Quant als costos derivats de la formalització del préstec en escriptura pública i la seva inscripció al Registre de la Propietat, la clàusula no només no permet una mínima reciprocitat en la distribució de les despeses produïdes com a conseqüència de la intervenció notarial i registral, sino que a més fa recaure la seva totalitat sobre el prestatari hipotecant consumidor; causant un desequilibri rellevant que no hagués acceptat raonablement en el marc d’una negociació individualitzada; i que a més apareix expressament recollida a l’article 89.2 del Text Refós de la Llei General de Defensa dels Consumidors i Usuaris aprovat pel Reial Decret Legislatiu 1/2007, de 16 de novembre (en endavant TRLGDCU) que la tipifica com a abusiva. I és que tant l’aranzel dels notaris, com el dels registradors de la propietat, atribueixen l’obligació de pagament al sol·licitant del servei de què es tracti o a favor de qui s’inscrigui el dret o sol·liciti una certificació. I qui té l’interès principal en la formalització del contracte en escriptura pública i la seva inscripció al registre és, sens dubte, el prestamista, en constituir amb això la garantia real (articles 1875 del Codi Civil Espanyol i 2.2 de la Llei Hipotecària), obtenir un títol executiu (article 517 de la Llei d’Enjudiciament Civil), i adquireix la possibilitat d’execució especial (article 685 de la Llei d’Enjudiciament Civil).
  • Pel que fa als tributs que graven el préstec hipotecari, la clàusula, a de vulnerar normes que en determinats aspectes tenen caràcter imperatiu, infringeix l’article 89.3.c) del TRLGDCU que considera abusiva l’estipulació que imposi al consumidor el pagament de tributs en els que el subjecte passiu és l’empresari. I és que l’article 8 del Text Refós de la Llei de l’Impost de Transmissions Patrimonials i Actes Jurídics Documentats (en endavant, TRLITPAJD) disposa que estarà obligat al pagament de l’impost a títol de contribuen, i qualssevol que siguin les estipulacions establertes per les parts en contrari; en les transmissions de béns i drets de tota classe: a) el que els adquireix; i c) en la constitució de drets reals, aquell a favor del qual es realitzi aquest acte. D’igual manera, l’article 27.1 del mateix cos legal subjecte a l’impost d’actes jurídics documentats els documents notarials, indicant l’article 29 que serà subjecte passiu de l’impost l’adquirent del bé o dret i, en el seu defecte, les persones que insten o sol·liciten els documents notarials, o aquells en interès dels quals s’expedeixin. (Aquesta argumentació és resultat de la correcció que qui subscriu aquest article realitza sobre la realitzada pel Tribunal Suprem, degut a què l’article que menciona no és exactament el vulnerat).

Atès que la majoria de préstecs hipotecaris, signats amb BBVA o amb la resta d’entitats bancàries (o caixes, quan existien), incorporen aquesta clàusula de despeses en virtut de la qual totes les despeses ocasionades per la formalització del préstec hipotecari les ha d’assumir el prestatari, les reclamacions estan servides.

La idea és que inicialment es plantegi una reclamació de devolució de les despeses pagades al seu dia en constituir el préstec o crèdit hipotecari al Servei d’Atenció al Client (SAC) de les entitats bancàries corresponents als efectes que aquestes es pronunciïn sobre la seva clàusula de despeses i retornin les quantitats. Creiem que amb caràcter previ a instar la via judicial, que pot resultar anti econòmica en molts casos si no l’acompanyem d’altres reclamacions, cal acudir als SAC.

Però quina resposta ens poden oferir els SAC? Ens interessa que es pronunciïn sobre el fons de l’assumpte, però ho estan fent?

En moltes ocasions ens estem trobant que la reclamació al SAC no s’admet al·legant els articles 10.2.f) de l’Orden ECC/2502/2012, de 16 de noviembre, por la que se regula el procedimiento de presentación de reclamaciones ante los servicios de reclamaciones del Banco de España, la Comisión Nacional del Mercado de Valores y la Dirección General de Seguros y Fondos de Pensiones i 12.3 de l’Orden ECO/734/2004, de 11 de marzo, sobre los departamentos y servicios de atención al cliente y el defensor del cliente de las entidades financieras. En concret, que han transcorregut més de 4 anys des de la data de cancel·lació del préstec i/o de 15 anys des de la data de formalització del préstec.

En relació a aquesta qüestió, cal dir que la inadmissió de la reclamació per aquest motiu és inacceptable i cal fer-hi al·legacions en contra.

I és que entenc que, en el cas de la clàusula de despeses, com en el de la clàusula sòl, la via no és la nul·litat relativa de l’art. 1300 CCE, per la qual es té un termini de 4 anys per exercir l’acció de declaració de nul·litat des de la consumació del contracte (que no perfecció, és a dir, quan s’hagin realitzat totes les obligacions per les parts); sinó la nul·litat radical basada en què s’està davant de Condicions Generals de la Contractació (i de fet, l’argument de la STS de 23/12/2015 és aquest) que són abusives perquè així ho estableix el TRLGDCU. La nul·litat basada en l’abusivitat d’una Condició General de la Contractació és la radical, imprescriptible per tant, en virtut del que estableixen els arts. 8, 9 i 10 de la LCGC.

Així doncs, en cap cas ens podem conformar amb la inadmissió de la nostra reclamació per haver prescrit les accions que ens poguessin correspondre.