STOP a la violència de gènere

15 febrer 2015 por Elisabet Planas

latorredelpalau

L’últim article que vaig escriure per aquestes pàgines començava parlant de la violència sobre la dona. Malauradament, en aquesta ocasió tinc la necessitat de tornar-hi a incidir degut a la més que condemnable mort d’una terrassenca a mans de la seva parella la matinada del passat 21 de gener d’aquest nou any que fa poc estrenàvem.

Se m’eriça la pell de pensar que a ple segle XXI la violència de gènere sigui tan present en el nostre dia a dia. Els telenotícies fan recomptes de les vides que s’ha emportat aquesta xacra,, cada any menys, sí, però, i dels casos en què les víctimes encara es troben silenciades per la por o que desconeixen que són víctimes, els podem comptabilitzar i saber si són més o menys?

Ja fa poc més de 10 anys, el 28 de desembre de 2004, es va aprovar la Llei Orgànica 1/2004 de Mesures de Protecció Integral contra la Violència de Gènere, que com el seu nom indica, procura donar una resposta global a aquest tipus de violència sobre les dones pel fet de ser dones. L’àmbit de la llei, doncs, i com ella mateixa es defineix, abasta aspectes preventius, educatius, socials, assistencials i d’atenció posterior a la víctima, a banda de la resposta punitiva que ha de donar l’administració de justícia, que en aquell moment es va especialitzar creant els Jutjats de Violència sobre la Dona, dels quals a Terrassa en tenim un.

Fugint de les xifres concretes, aquesta llei (i laseva important predecessora Llei 27/2003, de 31 de juliol, reguladora de l’Orden de Protecció de las Víctimas de la Violencia Doméstica) ha atacat de ple el problema i sembla que ha aconseguit ser l’autèntica eina global que pretenia ser. El concepte de violència sobre la dona queda clar i en correspondència es va modificar el Codi Penal i la Llei d’Enjudiciament Criminal; s’articula la prevenció a través de l’educació a les escoles, la detecció precoç en l’àmbit sanitari i protocols davant agressions derivades de la violència de gènere; es preveu una línia de prestacions socials i ajudes en l’àmbit laboral; fins i tot es prohibeix la publicitat que no respecti la dignitat de les dones i el seu dret a una imatge no esterotipada.

Amb tot, però, cal precisar i preguntar-nos si, malgrat que és un instrument que funciona bé en relació amb les víctimes, ha funcionat o funciona en tots els sentits?

I és que l’última setmana de gener, la premsa es feia ressò de les conclusions que el Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) extreia d’un treball realitzat sobre els joves espanyols d’entre 15 i 29 anys: el 33% d’ells coonsideren “inevitable o acceptable” l’anomenada violència de control, aquella en què el noi pot dir a la noia com ha d’anar vestida, amb qui relacionar-se i què fer. Amb una llei destinada a la lluita integral contra la violència de gènere, els sembla que aquestes xifres indiquen que estem treballant prou, doncs, en la prevenció d’aquesta violència sobre la dona? Què és el que falla? Com és que no aconseguim que la violència de gènere esdevingui residual o inexistent?

Veient que les noves generacions tenen conductes laxes en relació a la violència de gènere, potser caldria plantejar-se si els mitjant i la seva programació (també la publicitat), així com els nous canals de comunicació com les xarxes socials haurien de sotmetre’s a aquesta regulació integral.

Publicat al Diari “La Torre” en la seva edició mensual en paper de febrer de 2015