Successions sense impost (I)

23 juny 2011 por Joan Planas

Fa una setmana i un dia que es va promulgar al DOGC la llei de “supressió” de l’impost sobre successions i donacions. Cal felicitar al Govern i al Parlament pel que suposa d’acabar amb bona part d’un greuge insostenible i el compliment d’un compromís electoral clar (per bé que inacabat), per part de Convergència i Unió i també el Partit Popular.

Faltarà encara procedir a la “supressió” de l’impost sobre donacions. Però el missatge que s’ha donat a la ciutadania és que els compromisos s’han de complir i que les crítiques de l’ex-tripartit per la supressió en tant pugui significar deixar d’ingressar 50 milions d’euros (la meitat de la clàusula de rescissió del Messi, em sembla), són foc d’encenalls comparats amb el 470 milions d’euros que va suposar l’anterior rebaixa del propi impost per part del tripartit (tota la plantilla del Barça i més encara).

Fetes les felicitacions als qui han tingut el coratge de tirar-ho endavant (jo em sento partícip de tota la iniciativa) i el recordatori que encara falta anar per la “supressió” de l’impost sobre les donacions, cal entrar ja –com havíem avançat que faríem- en quines millores caldria fer sobre la regulació de les herències, no de l’impost.

Un dels temes més candents és determinar sobre el manteniment o no de la llegítima. Com sap el lector, per llegítima ens referim a un benefici que la llei atorga als fills del causant i, en el cas de premoriència, desheretament just, indignitat o absència, als seus descendents per representació i per estirps. Consisteix en una quarta part del valor dels béns de l’herència en el moment de la mort del causant, amb deducció dels deutes del causant i les despeses de darrera malaltia i d’enterrament o incineració (en defecte de fills i descendents, seran legitimaris el pare i la mare per meitat, sense que aquest dret s’estengui als ascendents de grau posterior).

El dret a la llegítima suposa, per al causant o testador, una imposició legal, una obligació i és, per tant, una limitació a la capacitat de testar.

La normativa actual modificada no altera el propi concepte de llegítima, però si que sembla limitar-se una mica la seva reclamació legal (un tema interessant és que la llei permet privar els legitimaris del seu dret a llegítima en cas d’“absència manifesta i continuada de relació familiar entre el causant i el legitimari, és per causa exclusivament imputable al legitimari”).

Actualment, el manteniment de la llegítima és objecte de debat jurídic. Històricament la llegítima tenia una justificació econòmico-social clara en una societat rural, en la que un dels fills (l’hereu) es quedava amb la hisenda familiar i tenia l’obligació de compensar mínimament als demés. Però avui, en la societat urbana, en hi ha tantes economies com persones, totes independents unes de les altres sense ni tan sols el lligam d’un domicili comú, mantenir aquesta obligació de destinar un 25 per cent forçosament als fills, sembla excessiva.

Sobre temes com aquest, però, mai no hem sabut que n’opina la ciutadania, sinó que sempre es tracta de les elucubracions que podem fer els que ens dediquem a aquests temes, però sense la més mínima idea de que pensen els seus destinataris.