Suprimir l’impost de Successions i Donacions

24 març 2011 por Joan Planas

Quan els polítics es posen a fer comentaris sobre assumptes tècnics en els que s’ha d’afinar, patinen.

La supressió de l’Impost sobre Successions i Donacions ha estat una reclamació ciutadana recollida al programa electoral de Convergència i Unió i a més, anunciada ja al seu moment pel PP a tots els llocs on ells governessin (i així ho han fet).

La patinada del secretari del Govern al voler afinar sobre un tema que se li esqueia gran, ha llençat els opositors a engrescar el panorama.

L’impost de successions i donacions és estatal, amb gestió comunitària, llevat del País Basc i Navarra, on la competència normativa és foral. Com a conseqüència, fora d’aquestes dues comunitats, a la resta l’impost no el pot suprimir cap parlament autonòmic (només ho podria fer l’Estat, com ho va fer amb l’IAE).

A Catalunya, la societat civil, quan  es pronuncià i fortament per la supressió de l’impost, era sabut que no el pot suprimir el Parlament de Catalunya, però sí deixar-lo a zero.

Aquest és el plantejament, que es reclama bàsicament per a les herències de pares a fills (incloent avis, nets, etc) i entre cònjuges (i amb matisacions algunes situacions en la línia col·lateral –germans….)..

La supressió de  l’impost que es reclama i que hem d’entendre que així es va prometre era aquesta. La simplicitat del missatge electoral inclòs al programa de Convergència i Unió és la de voler enviar un missatge clar.

La gent que hem estat partidaris des d’un inici per a la supressió de l’impost (que hem aclarit del dret i l’inrevés que no és supressió sinó “no pagar”), ens donaríem per ben satisfets si el Govern impulsa la mesura i aconsegueix al Parlament que finalment s’aprovi per a Catalunya una situació impositiva igual a la de Madrid (ja no els hi dic millor, sinó igual).

En aquest camí, s’hauria de reclamar també que el Partit Popular, que naturalment té llibertat de fer el que vulgui, compleixi també el que va ser un seu compromís, que era el de donar suport a la “supressió de facto”, “amb els nivells que són realitat a les Comunitats Autonòmes governades pel Partit Popular” (contesta de la Sra. Alícia Sánchez Camacho que és a la web http://www.nosuccessions.org/ ).

Seria molt penós que en la situació actual, per qüestions conjunturals no s’assolís aquesta equiparació de Catalunya amb Madrid (només a efectes d’aquest impost, és clar).

Cal que els governants, als que encara ha de caure més crítiques per part de l’”esquerra”, mantinguin els seus programes. La ciutadania els hi sabrà reconèixer.

I si amb diners catalans no s’envien avionetes i vaixells a Líbia i no es fa el soldadet a l’Afganistan ni a altres llocs pel món, i els que governen l’Estat no poden treure pit a les reunions internacionals com els agrada fer, que se n’estiguin (agradarà que algun dia es publiqui que ens costa cada soldadet que enviem i la ferralla que deixem per aquests món ignots).