Pensió compensatòria i Tribunal Suprem: pot el temps extingir la pensió?

1 febrer 2012 por Elisabet Planas

Molts de vostès, si malauradament han vist trencat el seu  matrimoni abocats al divorci (o bé si tenen algun familiar o amic en aquesta situació), sabran que hi ha excònjuges (sovint exmarits) que a més de pagar una pensió d’aliments als fills, han d’assumir el pagament d’una altra pensió a l’altre excònjuge (sovint l’exesposa).

Es tracta de la pensió compensatòria, que és aquella que es pot acordar en conveni regulador o és fixada pel Jutge quan un dels cònjuges resulta més perjudicat econòmicament quan té lloc el divorci. Es troba regulada als articles 233-14 i següents del Codi Civil de Catalunya, heredada de l’anterior Llei (el Codi de Família) amb alguns canvis. Hem dit abans que normalment aquesta pensió es concedia a les exesposes; això era així fonamentalment per raons socials històriques, tal i com s’hi refereix l’Exposició de Motius del Codi Civil català, ja que abans si un matrimoni durava més que el que de mitja duren avui els enllaços matrimonials, es contemplava la necessitat d’aquesta pensió en especial per la dona, que a diferència d’avui, no estava incorporada al mercat de treball amb tanta igualtat i, per tant, el seu nivell de vida quedava molt per sota del que havia tingut durant el matrimoni.

Aquesta pensió es pot establir per un temps determinat en què s’extingeix, o sense termini. Avui la Llei i els Tribunals advoquen per fixar-la durant un període determinat, però si no és així, com molt sovint passava anteriorment, ens preguntem: pot el transcurs d’un llarg temps extingir la pensió?

La qüestió es va plantejar davant del Tribunal Suprem mitjançant un recurs de cassació, és a dir, per unificar la divergent doctrina de les Audiències Provincials. La Sala 1ª de l’Alt Tribunal va dictar Sentència el 27 d’octubre de 2011, essent-ne ponent la magistrada Encara Roca Trías.

La resolució és clara quant al plantejament de si el temps transcorregut des que s’atorga la pensió compensatòria pot ser considerat causa extintiva de la pensió compensatòria, encara que la Llei no ho prevegui així. El Tribunal Suprem s’hi refereix de la següent manera i taxativament: “les condicions que van portar al naixement del dret a la pensió compensatòria poden canviar al llarg del temps. Quan això té lloc, l’obligat al pagament de la pensió pot demanar que es modifiqui aquesta mesura, però per a això haurà de provar que les causes que van donar lloc al seu naixement han deixcat d’existir, total o parcialment. El simple pas del temps no constitueix una causa d’extinció de la pensió, a menys que s’hagi pactat un termini o bé s’hagi imposat judicialment de forma temporal.”

Per tant, si la pensió no s’ha pactat o establer judicialment per un temps determinat, aquesta haurà de pagar-se sempre a no ser que les condicions que van motivar el seu establiment canviïn.

La Sentència, com dèiem, és del Tribunal Suprem i, per tant, es dedica a cassar (unificar) la doctrina en relació al Codi Civil espanyol, concretament al seu article 101, que preveu les causes d’extinció de la pensió compensatòria. Així doncs, la doctrina, a priori, només és aplicable als divorcis fora de Catalunya.

De tota manera, i observant els Codis Civils espanyol i català, destaca que la configuració de les causes previstes per a l’extinció de la pensió compensatòria són coincidents. Per tant, d’una regulació coincident i tenint en compte la conclusió del Tribunal Suprem amb una interpretació més que raónable de l’article 101 del Codi Civil espanyol, entenem que si mai la qüestió arriba al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (qui és competent per a la cassació del Dret foral) haurà de resoldre en el mateix sentit.

I és que ni l’article 101 del Codi espanyol, ni el 233-19 del català, preveuen que el temps per si sol sigui causa d’extinció de la pensió compensatòria si aquesta no es va fixar per un temps determinat. Per tal que s’extingeixi la pensió cal acreditar que la situació de desequilibri en què quedaven els cònjuges i que va determinar la concessió de la pensió compensatòria, ja no existeix bé perquè el creditor o perceptor de la pensió ha passat a millor fortuna, bé perquè el deutor de la pensió ha empitjorat la seva; i tot això substancialment. Entendre que sense aquest canvi substancial que fa desaparèixer el desequilibri econòmic pot extingir igualment la pensió pel simple transcurs del temps, seria afegir una nova causa d’extinció que no es pot contemplar segons el que ha fallat encertadament el Tribunal Suprem.

Per tant, apel·lem a què la coherència també imperi en el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya el dia que qüestions com aquesta es plantegin. Ja hi ha Sentències (dictades en temps de vigència del Codi de Família) que s’han referit a la temporalitat de la pensió, a la fixació d’un termini, en casos en què les circumstàncies no permetien aquest límit temporal; i la interpretació del Tribunal ha estat  clara i creiem que, també, encertada. En concret ens referim a la Sentència de la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya núm. 9/2002 de 4 de març, que adverteix que ni el Dret comú (l’espanyol) ni el Dret català estableixen la temporalitat essencial de la pensió compensatòria. En el Dret català, precisament, s’opta definitivament per la temporalitat potestativa en la mesura que es fixen causes sobrevingudes d’extinció.

Tenim present, afegim i reiterem, que la resolució és dictada encara vigent i en relació al Codi de Família; però creiem que segons el que contempla el Superior de Justícia de Catalunya amb la resolució esmentada (i d’altres) i aquesta recent Sentència del Suprem, no hi ha obstacle per seguir considerant que la qüestió sobre el temps com a extintiu de la pensió només opera quan s’ha previst un termini de pagament de la pensió.