Urbanisme i límits dels Ajuntaments

22 desembre 2011 por Joan Planas

Són moltes vegades, massa, que els Ajuntaments modifiquen les regles de joc urbanístiques, amb consentiment exprés per part de l’autoritat urbanística autonòmica.

Avui tenim un sòl que a tots els efectes és sòl urbà consolidat (que traduït vol dir apte per a construir-hi) i demà l’administració municipal amb el concurs de l’autonòmica, decideix passar aquest sòl a urbà no consolidat (que vol dir no apte per a construir fins que no cedeixis part del sòl i paguis uns costos d’urbanització nous, quan abans ja se n’havien pagat).

En època de vaques grasses (és a dir en plena bombolla immobiliària), com que el totxo tot ho resistia, estava inclusivament ben vist fer pagar de nou. Però avui, els Ajuntaments, que van pujar sobre la bombolla, segueixen impertèrrits amb la mateixa política, sense adonar-se que no hi ha bombolla i que només una miopia els impedeix tocar de peus a terra.

Cercant informació sobre temes diversos, en un fòrum urbanístic a nivell estatal, relatiu als límits que es necessari o no que hi hagi per als Ajuntaments de cara a reclassificar sòls edificables en no edificables, em trobo amb la cita a una sentència de 31 de maig de 2011, del Tribunal Suprem (de la que no s’explica el cas en qüestió), mitjançant la que es procedeix a confirmar una sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per la que s’anul·lava part d’un planejament per la reclassificació de sol urbà consolidat en sòl urbà no consolidat.

L’assumpte em sona i quan baixo al detall, m’adono que justament en aquest  aquesta sentència és relativa a l’Ajuntament de Terrassa en un assumpte del que jo era l’advocat dels ciutadans afectats.

Naturalment que m’alegro de veure que el tema té transcendència i interessa a professionals del sector que debaten sobre si això pot suposar o no un fre a l’activitat administrativa municipal de caràcter urbanístic.

Més enllà de les lliures opinions d’un o d’altres, sobre la bondat o no de seguir recaptant sobre l’immobiliari,  com que aquesta fórmula de reclassificació del sòl (convertir sòl edificable en inedificable, fins que es torni a passar per caixa pagant noves quotes de cessió o d’urbanització del sòl), pot ser llamenca per a molts Ajuntaments de Catalunya (ara mancats com tothom de bombolles i dineret fàcil), seria bo que aprofitant la modificació de la legislació urbanística que s’està tramitant, es regules la no possibilitat de fer regressions de drets dels propietaris, llevat que aquests siguin indemnitzats per la despulla de drets que la regressió urbanística els pugui meritar.

Sóc conscient que potser estic navegant contra corrent, ja que en temes urbanístics encara hi ha un esperit de seguir carregant la motxilla sobre els propietaris del sòl, però em sembla que valdria la pena una reflexió a fons sobre els límits dels poders de les administracions públiques autonòmiques i municipals sobre la propietat privada.