Venda de pisos llogats

12 desembre 2013 por Joan Planas

logo-diari-terrassa

Una de les modificacions de la normativa reguladora de la llei d’arrendaments urbans que varem comentar al seu moment, va ser la que introduí la Llei estatal 4/2013, de 4 de juny, de “mesures de flexibilització i foment del mercat de lloguer d’habitatges” i respecte de la qual varem valorar quins efectes tindria realment sobre el mercat.

Avui, només uns mesos després de l’entrada en vigor (6 de juny 2013), podem ja ratificar-nos en què la llei només anava destinada (tot i ser de caràcter general), a facilitar vendes de les immobiliàries de la banca i de la Sareb (la banca “dolenta”).

Efectivament, a costa de la desprotecció més clara feta als arrendataris, es possibilita que hi hagi una entrada de capitals en el sector immobiliari de la que es venten els nostres governants. La realitat demostra que l’efecte de la llei no va en direcció als objectius plantejats, sinó realment actua a l’inrevés del que era previst oficialment.

La reforma de la llei, en el punt que és objecte de comentari, facilitava que els compradors d’habitatges llogats, quins contractes de lloguer no s’hagin inscrit al Registre de la propietat (són un 0% els inscrits), puguin desallotjar-los fent fora als llogaters (s’ha d’aclarir que dependrà de la data del contracte). La llei permet aplicar no només aquesta mesura de desallotjament favorable als nous compradors, sinó que a més permet fer-ho abans dels terminis mínims de lloguers “obligatoris” introduint una modificació a la normativa sobre aquest punt.

L’objectiu declarat de la llei (la perversió dels legisladors en l’ús del llenguatge fa fredar) era fomentar el lloguer. L’objectiu soterrat i autèntic de la llei –una llei que en aquest aspecte no havien demanat els propietaris- era realment només la col·locació de productes immobiliaris a inversors (naturalment que estrangers).

A l’actualitat, les rebaixes per compres en grans quantitats de les immobiliàries bancàries (incloent en elles la Sareb), són a preus d’escàndol, considerant que per els preus reals pagats –ajustant les hipoteques degudes als valors finals obtinguts- s’haurien pogut evitar multitud de desallotjaments amb un estalvi extraordinari de patiment als afectats. Tan grans són les rebaixes, que els promotors que encara estan enganxats i els intermediaris que intenten vendre pisos, veuen el fenomen pràcticament com una “venda a pèrdues” (que prohibiria la llei de la competència).

Però hi ha un valor a considerar, que no es posa en joc. Malgrat les vendes i el que suposen d’entrada de capitals al mercat espanyol, cal tenir present que aquesta entrada de capitals no va dirigida a l’economia productiva, sinó només i directament cap al món de les finances i de l’especulació immobiliària més ferotge.

S’ha fet una llei que ha facilitat vendes, facilitarà treure llogaters sense causa i sense complir terminis mínims de duració del contracte, però no ajudarà a consolidar una situació de confiança sinó que liberalitza el mercat a l’alçada del que al seu moment va ser la “llei Boyer” de 1985 (per cert aprovada per un govern socialista amb majoria absoluta) i que no va ser apaivagada quant als seus efectes fins a la llei d’arrendaments urbans de 1994.

Per tant, com a conclusió, sapiguem que si es ven un habitatge, pot fer-se fora el llogater si no té el contracte inscrit al Registre de la Propietat (sempre depenent de la data del contracte).