Quan es transmet un immoble, un pis, una casa, un local, etc., al títol de transmissió es fa constar un preu o valor (si és una compravenda, una herència o una donació).

L’administració cobra els impostos en funció del valor que ella considera que ha de tenir l’immoble. Si el preu o valor declarat és superior al que Hisenda pugui considerar com a valor real, aleshores paguem pel declarat. Però si és inferior, aleshores Hisenda en realitzar una comprovació de valor, ens notificarà una liquidació complementària i ens farà pagar el diferencial, amb més els interessos corresponents.

És sabut que en l’exercici de les seves funcions de control i revisió, moltíssimes vegades Hisenda modifica a l’alça el valor assignat pel contribuent a una operació immobiliària, com per exemple la compravenda d’un immoble, o també en herències o donacions.

Aquesta és la pràctica normal i corrent. Però el Tribunal Suprem, en una sentència de 18 de gener de 2016, tot i reconeixent la potestat d’Hisenda de practicar liquidacions complementàries, declara la nul·litat de les comprovacions de valors que es fonamenten només en uns pretesos valors de mercat o en uns valors cadastrals, als que s’apliquen de forma generalitzada uns coeficients en funció de la data en que ha tingut lloc la revisió de valors cadastrals en una  població, sense més.

El Tribunal Suprem declara que l’Administració té els seus propis perits i són aquests els que han de realitzar una nova valoració.

Al realitzar la nova valoració, no podran fonamentar-se sense més en l’existència d’uns preus de mercat o uns valors cadastrals, sinó que hauran de justificar quins són els estudis de mercat en els que es fonamenta el perit de l’administració d’hisenda, especificant quins siguin les taules de referències, estadístiques o informes, per tal que l’interessat, el ciutadà que finalment ha de pagar, els pugui conèixer i els pugui contradir, si és el cas.

El que, en definitiva expressa i declara el Tribunal Suprem és que no es poden emprar  aquestes pràctiques que són les més habituals, de comprovar valors amb la finalitat d’intentar exigir als contribuents el pagament d’uns impostos més alts, en base a l’aplicació automàtica de coeficients sobre valors cadastrals o suposats estudis de mercat que no es justifiquen.

Hem de tenir en compte que en aquelles “peritacions” en que es fonamenta una complementària per a pagar més del que ja s’ha pagat, el perit ni tan sols ha mirat com és l’immoble del que es tracta.

El Tribunal Suprem, doncs, condemna aquesta pràctica de comprovació de valors i, amb aquesta línia, obre la veda instar l’anul·lació de les liquidacions realitzades usant aquests mètode de valoració. En concret, l’Alt Tribunal creu que aquesta valoració pericial és, en realitat, una simbiosi de diferents mètodes i que, per tant, no compleix els criteris necessaris de ser una valoració singular, genèrica i objectiva.

Segons el Suprem, quan l’Administració realitzi una barreja de mètodes valoratius, aquests han de ser únicament utilitzats per fonamentar la taxació, però no per aplicar-los automàticament i pretendre així obtenir el valor real que, no ho oblidem, és la base imposable de l’Impost de Transmissions Patrimonials, de l’Impost d’Actes Jurídics Documentats i de l’Impost de Successions i Donacions.

Cal doncs que el perit de l’administració realitzi una valoració individualitzada, que és el contrari a l’aplicació del valor cadastral o dels preus mitjans del mercat. I, per tant,  l’Administració haurà de raonar l’aplicació d’aquests preus mitjans de mercat, o del valor cadastral, la qual cosa en la majoria dels casos li obligarà a una inspecció personal de l’immoble objecte de venda, herència o donació, ja que del contrari la comprovació de valors i la liquidació practicada es consideraran immotivades, i per tant s’anul·laran, si no s’aporten al contribuent els estudis o dictàmens que s’han tingut en compte en la valoració, mentre que és imprescindible la visita del pèrit a l’immoble.

Fa temps que estem pendents de la sentència que ha de posar punt i final a aquest impost  odiós per injust que és la plusvàlua municipal. Tot i que tenim uns tribunals que no brillen massa per la seva equanimitat (Constitucional i Suprem), som a les portes que el Tribunal Constitucional (TC) es pronunciï sobre la manca de justícia tributària i errònia configuració d’aquest impost.

L’impost sobre l’increment de valor dels terrenys de naturalesa urbana es va configurar simplement com un mètode de recaptació que res té a veure amb la capacitat econòmica del contribuent, del subjecte passiu, ni amb el fet sobre el que es tributa.

És un impost que s’ha de pagar sí o sí, davant qualsevol transmissió d’una finca, sigui per venda, per herència, per donació o qualsevol altra títol (fins fa poc es feia pagar inclusivament a la pobre gent de la que el banc se’ls quedava l’habitatge perquè no podien pagar la hipoteca). S’aplica una fórmula sobre el valor cadastral del sòl, en funció dels anys de tinença d’un bé immoble urbà, fórmula pretesament lògica que amaga la trista realitat d’una tributació injusta.

Efectivament, hem vist i veiem cada dia, com els Ajuntaments cobren aquest impost,  malgrat que el contribuent no només no hagi tingut un increment de valor amb el pis, casa o nau que ven, sinó que hagi tingut pèrdues. Una persona que avui ven un pis per 80.000 € i que havia comprat potser per 300.000 €, paga l’impost com si hagués guanyat diners.

Són varis els tribunals que han plantejat una qüestió d’inconstitucionalitat i que es troba pendent de resoldre pel TC. És clar que si el TC aplica un criteri de justícia tributària, s’ha de carregar aquest impost, ja que està configurat directament només per cobrar,  sense tenir en compte la capacitat econòmica, vulnerant el que diu l’article 31 de la Constitució i al marge de si el subjecte passiu ha guanyat o perdut diners (guany que en tot cas seria gravat dues vegades, ja que tributa a l’IRPF i per tant, si existeix, implica a més una doble tributació). A més, la sentència del TC planteja  la possibilitat que l’impost pugui limitar el dret de defensa de l’article 24 de la Constitució perquè la normativa no preveu la possibilitat que la transmissió produeixi una pèrdua o minusvàlua i, per tant, no admet cap prova en contra.

Hi ha tribunals diversos com el Jutjat Contenciòs-Administratiu de Saragossa, el de Donosti (jutjat 3), el de Vitoria-Gasteiz, el de Madrid, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (sentència de 18/7/2013).

Quin abast tindrà la sentència del Constitucional? Si fa com el Suprem en el cas de la nul·litat de les clàusules sòl, limitarà els efectes (en els cas de les hipoteques per afavorir la Banca i en el cas de les plusvàlues per afavorir els Ajuntaments).

Però que han de preparar-se per fer els contribuents? Doncs han d’evitar que prescrigui el seu dret a reclamar, reclamant davant els ajuntaments el que hagin pagat injustament per plusvàlua, evitant que transcorrin els quatre anys que tenen per a reclamar el que han pagat indegudament.

Com pot ser que el Tribunal Constitucional es reuneixi d’urgència per algunes coses i en canvi, les qüestions que afecten a la butxaca dels contribuents, es tractin amb tanta tardança?